dijous, 7 de juliol de 2011

Jo també sé ser lleugera, ho sóc a vegades quan camine per València, sense cap destí concret i sense ganes de tindre'n. Quan no hi ha cap pensament que em pese més que una pinyol de cirera, quan no recorde cap bes amb enyorança, quan xafe l'asfalt com si xafara la terra on creixen les garroferes, des d'on es veu la mar. Jo també puc dir que tot canvia, que només cal una llum més bonica i un poc més de vi, que no hi ha cicatrius per a sempre. Jo també sé dir que aniré a les Illes i esdevindré una altra i enmig d'alguna festa, diré que les noves etapes sempre comencen al costat de la mar, i durant uns segons, totes tres creurem en forces externes i miracles que niuen en les ninetes dels ulls d'alguns hòmens.
A vegades, jo també pese el que pesa l'esquelet d'un ocell,  i aleshores no m'importa que el sentit de la vida siga només el de viure. Jo també vull ser lleugera, per això no vaig a les Illes, ni crec en les resurrecions de l'ànima, ni en les etapes que comencen amb un brindis: pacient, continue fent el meu treball, el cos ple de cositons, el viatge fins als Pirineus, la troballa d'una felicitat que roman.

2 comentaris:

  1. Caminar sense rumb sempre he pensat que és un dels petits grans plaers qüotidians. A vegades mos aclareix les idees, altres en canvi pot ser un passeig més aviat amarg, segons el pensament o estat d'ànim. Crec que la solució sempre està en un mateix, que els problemes van allà on vagi la persona si aquesta no els ha resolt. Per sort, hi ha coses que no duren per sempre i tenim la possibilitat que les coses millorin :)

    ResponElimina
  2. Sí, Caterina, això volia dir. Una alegria que hages passat per ací, i que hages escrit al teu blog :)

    ResponElimina