Jo també sé ser lleugera, ho sóc a vegades quan camine per València, sense cap destí concret i sense ganes de tindre'n. Quan no hi ha cap pensament que em pese més que una pinyol de cirera, quan no recorde cap bes amb enyorança, quan xafe l'asfalt com si xafara la terra on creixen les garroferes, des d'on es veu la mar. Jo també puc dir que tot canvia, que només cal una llum més bonica i un poc més de vi, que no hi ha cicatrius per a sempre. Jo també sé dir que aniré a les Illes i esdevindré una altra i enmig d'alguna festa, diré que les noves etapes sempre comencen al costat de la mar, i durant uns segons, totes tres creurem en forces externes i miracles que niuen en les ninetes dels ulls d'alguns hòmens.

A vegades, jo també pese el que pesa l'esquelet d'un ocell,  i aleshores no m'importa que el sentit de la vida siga només el de viure. Jo també vull ser lleugera, per això no vaig a les Illes, ni crec en les resurrecions de l'ànima, ni en les etapes que comencen amb un brindis: pacient, continue fent el meu treball, el cos ple de cositons, el viatge fins als Pirineus, la troballa d'una felicitat que roman.