Diuen que de tant en tant, la seua mirada travessa no sé quin paisatge i es torna paret, mur contingut en el blanc de l’ull. No hi ha plors des d'on cresquen molses, no hi ha crits que atraguen ocells. Només una paret, una porció de silenci. Ell va veure fàcilment la paret, però no acceptà el que hi havia darrere.
No et cases mai amb un home que no estima els teus silencis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada