és el que celebre: començar la vesprada amb un cafè amb llet ben fluix i tebi, no recordar quant a penes el pas pel quiròfan -per tots els quiròfans, per totes les pors- reconéixer cadascun dels abraços d'aquests dies, tornar a mirar per la finestra -com es fon la vesprada pel vidre, taca roja- no tindre en compte massa l'absència, notar aquell abraç que et doní en somnis encara ben a prop, vore als meus amics contents i mig bufats -els tanins, sempre els tanins- emocionar-me amb la música que ha sonat hui a València, començar La hija de Robert Poste després d'una breu passejada literària per Lisboa, repetir-me un vers de Glück al final del patiment, m'esperava una porta
M'has recordat el pare recitant Horaci: "Non si male nunc et olim sic erit", no perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor...
ResponEliminaM'hauria encantat ser a València ahir!
Em va encantar estar amb tu, Coralet!
ResponEliminaConec eixos versos pel títol del teu llibre (que vull llegir). El que passa és que a vegades, no poses la llum llarga i et sembla que la situació no vaja a millorar, que el dolor no vaja a minvar, o a transformar-se... per això està bé repetir-se eixos versos.
ResponEliminaHi hagueren moments emocionants ahir... El millor, la banda de música i la companyia.
M: lo de la companyia va per tu!
Un abraç a les dos
Eixe vers, eixe vers...
ResponEliminaUna abraçada :)