escriure sobre allò escrit. escriure dues vegades el mateix, que agafe gruix el que més por ens fa (tal vegada el silenci o la desaparició de la mare). escriure sobre el paper usat, un poc maltractat pel raspall amb què hem intentat llevar-li les marques. escriure i sentir l'alegria de no escriure sobre el blanc. escriure amb el mateix color per a les lletres si parlem del mateix dolor.

escriure i reescriure, i saber que hi hem afegit alguna cosa, i que, malgrat que esborrem les paraules primeres, o que les raspem, sempre hi queda algun senyal, algun afegit antic a allò nou: les cicatrius del palimpsest són com les del cos.

setembre per qui es quedà

Què farem ara en setembre els que no hem tornat de cap país estranger, els que no hem aprés ninguna paraula nova en una altra llengua, els que no tenim en la retina dies i dies de vent i aigua? Què farem sinó tenim històries sobre Lapònia, acomiadaments en hotels i somnis sobre la tornada a la llar? Què farem en setembre, nosaltres, que no hem fugit de la casa ni de la rutina, que no hem oblidat qui érem durant unes setmanes, que no podem dir que tornem, perquè no tornem, amb les piles carregades?

I de què parlarem, com creurem que renàixer és possible, i que se'ns ha apegat la llum de Porto o de les Illes i tenim la força per canviar coses perquè estem més vives que mai si hem dormit quasi tots els dies al mateix llit  i no hem obert cap porta nova? 

Contarem un setembre que comença mirant la mateixa paret blanca. Contarem el que ens queda encara, que hem aprés alguna cosa d'aquest estiu, que els buits hi són, que encara tenim por, i que tenim tanta fam de tardor com en teníem de primavera.

últim dia d'agost, sembla que comença l'any demà, i tornen a faltar-te paraules. és setembre el mes més cruel, però també és el mes de la força. com algú que es prepara per al salt en el trampolí, els músculs en tensió, sabent que la caiguda no l'ha de rompre i ha d'eixir de l'aigua abans que el pensament de la caiguda l'ofegue. setembre és això, recordar la caiguda i la força amb què eixires de l'aigua per tornar a respirar. setembre, pot ser, aquest any, amague alguna cosa bella en les entranyes.

o no

Asseguda davant de la taula atapeïda d'un bar, amb la primera cullerada de la paella, faig recompte del millor de l'estiu. D'aquest estiu que des del principi tingué les tonalitats de finals d'agost, sense la mar. Però, obeïnt els costums, de seguida pense en el que m'ha faltat. Qui sap si aquesta manera de relacionar-me amb el present ve de la pena que em dirigeix. Així faig recompte dels buits, tot sabent que eixes paraules no eviten més buits, sinó que en generen. Amb l'última cullerada, intente esbrinar en quin cas em trobe: si fugir és quedar-se o no.

de pas

Saludes, abraces, contes que aquest és un agost estrany, com si els primers dies d'aquest mes foren ja els últims, i escoltes els plans, les inquietuds i els viatges que els esperen. Estan de pas, els dius adéus sense llàgrimes ni literatura, sense recordar la  frase -que has escoltat o llegit vés a saber on ni quan- els adéus són com morir-se una miqueta. I dius bona sort amb un somriure, i notes una altra vegada com ets llançada a allò atzarós i múltiple mentre camines en direcció contrària, encara present la imatge d'ella muntada en la bici, el seu color de cabell enmig de la nit. 

***

Anit pensava en què els adéus subratllen el pas del temps i que també per això se t'encullen les costelles un poc. Però ara només vull escriure, perquè és un estiu sense llàgrimes, perquè és estiu, que els adéus simplement són una merda.

també des de la felicitat, la pena

Te'n recordes d'aquella pilota que caigué a l'aigua i s'allunyà surant per entre els vaixells del port? El pare féu tot el possible per recuperar-la, sense resultat, i jo allarguí tant el braç que al dia següent encara em feia mal, com un detall més que serviria per al record. Havia jugat, com amb totes les altres coses, a què tenia vida, la pilota, i ara per força havia de dir-li adéu.

T'ho conte perquè hui mirant una pilota que arrossegaven les ones cap a dins, cap a la foscor primerenca de les nou i mitja de la nit, ho he recordat i me n'he adonat que allò només fou l'inici, el primer contacte amb el món de les pèrdues, la primera de totes les altres pèrdues que vindrien tampoc sense cap avís, també en setembre.

principis d'un agost

Després de tants anys, torne a llegir els poemes de Thomas Bernhard. Però com la vida canvia, aquesta vegada el llibre és meu, és nou i és en català. Com la vida canvia, aquesta vegada llig els poemes amb distància, i encara que no puc evitar que em duguen de la mà cap a una altra vida, un altre llit i una altra finestra, la veritat que no em colpeixen. M'agraden alguns, en recordaré d'altres, oblidaré uns quants: que lluny queda l'adolescència de llibres i soledat. Que lluny queda la mania de llegir a totes les hores tots els dies. Després de tants anys, sense la fugida cap a la literatura, en aquest maleït agost, tant estrany. 

últims de juliol, principis d'agost 4

... només cal una cervesa i una finestra

perquè fou el teu aniversari pense açò

tornarem a perdre'ns, tornarà la fam d'estiu enmig d'alguna soledat d'hivern i tornarà a cansar-nos la vida com si tinguérem la sang i la mirada velles. tornarem a no saber acomiadar-nos del passat, a tindre sempre algun punt de dolor, tornarem a fer com que vivim sense saber que vivim. tornarem a voler dur rellotge a la monyica, tornarem sobre les fotografies com si miràrem les peces d'un trencaclosques, tornarem a voler encaixar la vida inúltiment. tornarem a retrobar-nos, tornarà la pluja a la finestra, la meua i les noves finestres, tornarà la mà que et busca a la butaca del cinema, tornarem sobre les biblioteques. tornarem a oblidar que morim mentre vivim i a oblidar l'estranyesa de la por. tornarem a brindar amb vi per la tristesa sense ales, per la pell que encara està intacta sense témer les cicatrius noves, els colps nous.

ficció

Que hi ha coses que ocorren sense perquès, i fins i tot, sentiments sense perquès. Que les coses són, i ja està, i encara que puguem iniciar-se en el canvi, les coses i el món són, la vida és: aquest estiu i aquella por i aquella fam. I malgrat que puguem transformar el paisatge o l'Estat, encara que la vida no és el que voldríem -aquesta experiència que es multiplica, aquest dolor que es multiplica- açò és el que tenim. Que les coses són, que el silenci és, que el buit és, que l'enyor és.

adéus d'estiu sense llàgrimes

Només ha tornat la soledat, he pensat que aquestes eines informàtiques l'accentuen. Avui és un dia en què hi ha més quietud a la casa que mai, i la mateixa quietud als nervis, com si hagueren oblidat un poc els potencials, els corrents elèctrics. Tinc en el cap París, i com oblidí París després d'un mes. Tinc en el cap qui era jo quan creia en les fugides cap endavant, com torní de París i em semblava a una lluerna: només m'encenia, només volia moure'm. Només ha tornat la soledat, he pensat en els adéus, aquests adéus d'estiu sense llàgrimes.

Jo també sé ser lleugera, ho sóc a vegades quan camine per València, sense cap destí concret i sense ganes de tindre'n. Quan no hi ha cap pensament que em pese més que una pinyol de cirera, quan no recorde cap bes amb enyorança, quan xafe l'asfalt com si xafara la terra on creixen les garroferes, des d'on es veu la mar. Jo també puc dir que tot canvia, que només cal una llum més bonica i un poc més de vi, que no hi ha cicatrius per a sempre. Jo també sé dir que aniré a les Illes i esdevindré una altra i enmig d'alguna festa, diré que les noves etapes sempre comencen al costat de la mar, i durant uns segons, totes tres creurem en forces externes i miracles que niuen en les ninetes dels ulls d'alguns hòmens.

A vegades, jo també pese el que pesa l'esquelet d'un ocell,  i aleshores no m'importa que el sentit de la vida siga només el de viure. Jo també vull ser lleugera, per això no vaig a les Illes, ni crec en les resurrecions de l'ànima, ni en les etapes que comencen amb un brindis: pacient, continue fent el meu treball, el cos ple de cositons, el viatge fins als Pirineus, la troballa d'una felicitat que roman.

els anys com les capes de pintura

- Per què tornes a canviar el color del fons del quadre?- li pregunte.

- No el canvie... És com les persones, tu creus que tens trenta o quaranta anys, però per sota, hi ha els substrats de quan tenies deu o vint. Doncs, ara el fons té els substrats d'abans... agafa una textura, un gruix diferent, és el producte de tots els substrats que estan a sota.

Ha aprés a dir la seua pena amb el mateix to que diu hui plourà: un to distanciat, llunyà, que no podria tindre, en cap cas, eco. El temps li ha ensenyat eixa estratègia, eixa manera de fer i de ser. Si ho conta com de passada, com si no anara amb ell, ningú buscarà en els seus ulls cap indici, ningú quedarà atrapat en la díficil tasca de donar conhort.

Així diu la pena ràpidament, amb poques síl·labes fa un esbòs i passa a un altre tema, amb un xicotet salt a penes perceptible. 

Després, quan ja està sol,  novament sent el colp salvatge del dolor, sense paraules.

cercles

M'has salvat aquests dies de tremolors i passos que tornaven cap al mateix camí, una vegada i una altra, el cercle cec en què a vegades es torna la meua vida. He de tindre alguna cosa en comú amb els ponis de fira, amb l'animal que ja no pot eixir del cercle que va aprendre. 

 ............

I em pose en la cua del cinema, per a anar-me'n als cinc minuts a la plaça, per veure a la gent que es reuneix tots els dies, per tornar a anar-me'n de seguida i desitjar estar en la cua del cinema a punt de veure una pel·lícula, i imaginar que estic en la cua del cinema, desitjant estar en ta casa mirant una altra pel·lícula, no tant bona però amb tu al meu costat. I acabe plorant davant un cafè amb llet perquè no puc tornar enrere, abans del desastre, i espantar la mort amb un abraç, perquè les coses són així i no d'una altra manera, perquè és maig d'aquest any i no d'un altre any, perquè tot és un compte enrere, sempre acomiadant-nos d'algú o d'alguna cosa, i plore perquè el dolor a vegades no em cap al cos i ha d'eixir d'alguna forma. I torne a agafar l'autobús, igual de sola, tant sola perquè no vaig poder espantar la mort amb un abraç.

què serà d'aquest maig?

Maig, i també abril, han sigut sempre els mesos dels enamoraments - no he entés mai perquè un d'eixos mesos havia de ser cruel- i un temps en què m'he afanyat a fugir del buit de feina de l'estiu, siga besant a d'algú, siga estudiant. L'activitat ha de nàixer d'un sentit positiu, no d'una reacció al buit, als pensaments de mort. Per això aquest any no tinc encara cap pla per a l'estiu: no vull fugir, no vull quedar-me. Vull sentir com m'empeny la força per a elegir. Sense ningú, amb algú, això en el fons, tampoc és tant important.

la closca dels somnis

Fou mirant-me reflectida a l'espill d'un autobús, a punt de creuar el carrer, quan m'adoní: els somnis m'estaven pesant massa, i malgrat que jo notava el pes, la pedra que carregava junyida al coll, sense trobar cap alè que fer meu i poder cridar, no s'hi reflectia res d'això.  Fou aleshores, jo em sentia la corba de l'esquena - com em doblava i arrossegava el cap, com un pedaç que no em pertanyia, apèndix que em sobrava- i vaig pensar en què hauria d'haver una closca damunt meua, que l'espill hauria de dir la veritat i mostrar-la just damunt dels omòplats i el coll, una gepa feta de somnis trencats, d'esperes inútils.

Fou aleshores, en setembre, quan em vaig decidir. Quan m'alliberí dels somnis i les esperes que em pesaven, quan m'alliberaren.

a vegades, oblide que visc

De ti sabes lo justo: que no has muerto 

Esteban Martínez Serra, llegit ací

i només sabré el que cal: que ni tu ni jo estem mortes encara.

La vida té vida pròpia 

diuen de mi que visc 

"Despullat", Udols d'un llop de paper, Tadeusz Rózewicz

Cap al sud, un dia de vent. La ment solament atenta a l’horta, als vianants i als cotxes, al cel d’aquest maig i no d’altre. A cada pedalada, m’assegure de no perdre’m per cap somni, per cap altra imatge. I encara que estic en moviment, tot sembla pres per la quietud. Com si hi haguera afirmació en aquest acte: viatge en bici, sola, sense cap destí concret.

Sé que visc, a vegades ho oblide.

una altra vegada, primavera

és primavera i per això ens retrobem. véns per a acompanyar-me als bars, a celebrar-ho, que encara és abril i estem vius, i encara que la pluja em retorne a l'abraç buit, als matins al llit sense esma, a una habitació massa freda, a la nit, la mateixa nit d'un dia lleig, el vi, el riure, les pel·lis de Rohmer i els poemes de Glück em basten per la vida. i et dic fluixet: si ara és ara i no tinc fred...

viu, benimaclet

Una vesprada a una plaça, en un poble, enmig d’una ciutat. La calor ha deixat al descobert les ganes de festa al carrer, les ganes d’havaneres a la plaça, les ganes de ballar ajuntant cossos i mans. Els teus ulls reflecteixen eixes ganes, eixa insistència. I es fon la por en els gots de cervesa: beus la por a glops, sense cap pensament que et nugue els braços al pit.

Enmig dels balls, la malaltia sembla esvair-se, tant lluny com el gebre de desembre.