cèltica

com ningú dels amics masculins venia, l'amiga em va dir que a veure si trobàvem algun braveheart perdut a València. fa temps que busquem bravehearts amb devoció però res, les expectatives hollywoodenses no funcionen a l'Horta i allà ens trobaves a les dues assegudes al banc apegat a la paret parlant d'uns i altres com si fora una conversa interessant dir de quina tribu pertanyien els hòmens que venien al pub. jo duia una pinta de cervesa i en eixe moment qualsevol tema de conversa anava a parar als hòmens.

hi havia algun heavy amb l'aret típic a l'orella, una mitja punki mitja bona xica, un hipster despistat. vaig col·locar tots al seu lloc i vaig mirar les etiquetes de lluny, com sols miren els borratxos.

la música celta era el que menys importava, havia anat per conéixer l'amic d'un amic que tocava la guitarra. a poc a poc, la música em va adormiscar i reconeixia cada cara com un possible amant. el braveheart, però, no apareixia.

les amigues començaren a adormir-se també i em mirava les botes i enyorava no haver vingut amb vaquers i un escot amazònic. aleshores, el concert acabà i l'amic de l'amic -home de llavis molsuts, ulls blaus, nas com un ganxo- vingué a saludar-nos i no sé com isqué espaordit llençant a terra un abric que penjava de la cadira.

promet que no vaig fer res -i pot ser eixe fou el problema per ell-  només li vaig presentar a l'amiga i vaig preguntar per l'amic comú però el xic estava molt nerviós. tant, que un segon de silenci va fer que fugira: clarament no era cap braveheart.

vaig acabar la nit d'espectadora de partides de dards:  les meues amigues contra dos d'aspecte adolescent. després ens contaren que un construïa missils i l'altre era policia. em mosseguí la llengua per no dir res d'eixes professions, una infusió més i cap a casa. hurthearts som, res de brave.