joc

encara tinc alegria de contar-te coses -el viatge, els poetes, la blamor dels migdies, els padrastres que m'han eixit de tant de llibre. què farem amb aquest insistent amor que guareix pors blanques i prova sempre d'alliberar-se? ja no dic que oferisc un cor al millor postor: tu sempre guanyaries si ens ho jugàrem a tot o res.

anava a escriure que em tindries sempre que volgueres, que només una telefonada i jo la dona de les angoixes, intentaria salvar-te'n d'alguna, o et diria alguna cosa que et fera riure, que per a d'això estem els amics. però m'he vist hui al telèfon sentint com la flebesa, la petitesa de caràcter, em feia preguntar-te poc i malament mentre una veueta infantil t'acusava d'algun oblit que no he pogut oblidar. que depén de mi l'estima que te tinga, i ne tinc molta, que l'estima és debades, només que no he pogut evitar ser així, perquè és setembre, ja ho saps, mala setmana per no mirar-me el melic, per no sentir-me tros menut de carn que només té buits de por entre les fibres.

de pas

Saludes, abraces, contes que aquest és un agost estrany, com si els primers dies d'aquest mes foren ja els últims, i escoltes els plans, les inquietuds i els viatges que els esperen. Estan de pas, els dius adéus sense llàgrimes ni literatura, sense recordar la  frase -que has escoltat o llegit vés a saber on ni quan- els adéus són com morir-se una miqueta. I dius bona sort amb un somriure, i notes una altra vegada com ets llançada a allò atzarós i múltiple mentre camines en direcció contrària, encara present la imatge d'ella muntada en la bici, el seu color de cabell enmig de la nit. 

***

Anit pensava en què els adéus subratllen el pas del temps i que també per això se t'encullen les costelles un poc. Però ara només vull escriure, perquè és un estiu sense llàgrimes, perquè és estiu, que els adéus simplement són una merda.

Jo també sé ser lleugera, ho sóc a vegades quan camine per València, sense cap destí concret i sense ganes de tindre'n. Quan no hi ha cap pensament que em pese més que una pinyol de cirera, quan no recorde cap bes amb enyorança, quan xafe l'asfalt com si xafara la terra on creixen les garroferes, des d'on es veu la mar. Jo també puc dir que tot canvia, que només cal una llum més bonica i un poc més de vi, que no hi ha cicatrius per a sempre. Jo també sé dir que aniré a les Illes i esdevindré una altra i enmig d'alguna festa, diré que les noves etapes sempre comencen al costat de la mar, i durant uns segons, totes tres creurem en forces externes i miracles que niuen en les ninetes dels ulls d'alguns hòmens.

A vegades, jo també pese el que pesa l'esquelet d'un ocell,  i aleshores no m'importa que el sentit de la vida siga només el de viure. Jo també vull ser lleugera, per això no vaig a les Illes, ni crec en les resurrecions de l'ànima, ni en les etapes que comencen amb un brindis: pacient, continue fent el meu treball, el cos ple de cositons, el viatge fins als Pirineus, la troballa d'una felicitat que roman.

cercles

M'has salvat aquests dies de tremolors i passos que tornaven cap al mateix camí, una vegada i una altra, el cercle cec en què a vegades es torna la meua vida. He de tindre alguna cosa en comú amb els ponis de fira, amb l'animal que ja no pot eixir del cercle que va aprendre. 

 ............

I em pose en la cua del cinema, per a anar-me'n als cinc minuts a la plaça, per veure a la gent que es reuneix tots els dies, per tornar a anar-me'n de seguida i desitjar estar en la cua del cinema a punt de veure una pel·lícula, i imaginar que estic en la cua del cinema, desitjant estar en ta casa mirant una altra pel·lícula, no tant bona però amb tu al meu costat. I acabe plorant davant un cafè amb llet perquè no puc tornar enrere, abans del desastre, i espantar la mort amb un abraç, perquè les coses són així i no d'una altra manera, perquè és maig d'aquest any i no d'un altre any, perquè tot és un compte enrere, sempre acomiadant-nos d'algú o d'alguna cosa, i plore perquè el dolor a vegades no em cap al cos i ha d'eixir d'alguna forma. I torne a agafar l'autobús, igual de sola, tant sola perquè no vaig poder espantar la mort amb un abraç.

fins demà

De sobte, abans de la cita, ha tornat a enfosquir-se la casa: he hagut de telefonar-te perquè aigualires el gris que hui m'ha pres el llit, l'ordinador, el blanc dels ulls. No és ahir, t'he dit, quan era més forta, i agafí la bici fins ta casa -justament perquè anava a ta casa podia ser forta. No és ahir, entén que hui no ric, o que si ric serà de por. 

Açò és el que t'anava a dir, si t'haguera telefonat. No ho he fet perquè, òbviament, he mirat per la finestra: els hòmens collien les creïlles i el cel es presentava novament acollidor.

a les puntes dels dits, la por o altres mans

                                                                  A T. i a C., ja saben perquè

Torna la por a les puntes dels dits i vols desfer-te'n d'ella arrapant la paret. Que quede impressa, òrfena, damunt de les parets de qualsevol carrer o que es perda per alguna escletxa i s'ofegue en el buit -que és molt pitjor que ofegar-se a la mar-. Però no pots, els dits són teus i també la por. Aquesta por que continuarà viva mentre tu seguisques viva. Perquè també les fulles d'una falaguera, encara que tallades i formant part d'un ram de cementeri, tremolen d'una manera diferent a com ho fan les fulles de plàstic; perquè allò orgànic sempre tremola. 

I aleshores comprens que no pots i que has de guarir-te la por, i mires la mà i en el temps d'un cafè amb llet, llesta per a una telefonada, dibuixes el contorn resseguint les linies, notant el contacte del llapis sobre la pell. El full que després penjaràs sobre l'escriptori perquè et recorde què et cal fer quan notes com les puntes dels dits tremolen.

I el que cal fer també és telefonar-los o vore-los. Com el tronc que estén més branques per ajudar el tronc, jo he estés la meua càrrega. I he vist com apuntalaven el pes, com em tornaven més lleugera, com feien que tot tornara a ser més assequible. L'abraç -proper o llunyà- ha estat possible, els dits han tocat altres mans, i jo em sent terriblement agraïda i afortunada, per això ho escric. Això és el que celebraré als bars.