equilibri

Tot el que ha passat, l’hospital, el fred, i la fam que crema la llengua i l’estómac. Per què aquesta deixadesa, si ací i ara, hi ha tota la bellesa per als ulls? Per què tornar sobre el somni incomplet?

Si recorde aquella por també recorde el seu revers, l’abraç que la féu fugir.

El dia ha començat amb un pacte, un pacte que no signí anit, quan vaig fugir sense córrer de la nit. Només un o dos propòsits que han d'alliberar els nusos, la corretja, la por a la malaltia. En defensa meua, diré que també quedar-se a un lloc pot ser una fugida, que costa saber quin és el pacte que hem de fer, quina és la por que hem d'alliberar. Per això hui i el pacte, signat entre tarongers i soques d'ametlers morts, mentre de fons imaginava el soroll de la mar i alliberava la por a la terra seca, la por d'anit, quan no podia estar més lluny de tots.

El so de les mateixes paraules, una muda insistència de viure.

i el record de la por...

 i el record de la por ara sempre amb nosaltres,
talment una germana ja per sempre amb nosaltres.
Jaume Pérez Montaner, "L'aiguadolç" núm 37-38

No sé si havia aparegut abans, però si aparegué fou una por difusa, imaginària, la por d’allò que podia passar, d’allò que no sabíem encara que  podia passar. La por més real, la que vingué després de la por a les ombres de les ombres, no ha tingut mai intenció d’anar-se’n, i per això no és record, no pertany al passat. Està i és el cel blau de maig i el cel després de la pluja fina de setembre, és la paret d’esta casa i el meu carrer, és el llampec de tristesa dels teus ulls quan em parles d’ell, és el genoll que fa mal i el somni partit d’una matinada. Una matinada que no ha marxat mai, quan em vaig trencar en mil bocins. 

ocupació

Em pregunte on està aquella por, si s’ha quedat dins del cos, embolcallada, latent. Si haurà trobat un buit on niuar. Si d’ací uns mesos vindrà a retrobar-me, em dirà no vaig marxar mai, només que tu preferires no veure’m. Si sota la superfície d’ara, la normalitat dels dies, el despertador dels matins, els riures de la nit, les hores ocupades, sense angoixa, roman encara la por salvatge. Sota la superfície, en les artèries, prenent el mateix ritme de la sang. 

Sota la superfície hi ha un altre món, i encara hi ha més móns diferents a mesura que aprofundeixes més. Ja ho sabia de jove, però no podia trobar proves. Solament era una sensació. Hi ha bondat en els cels blaus i en les flors, però una altra força, un dolor i una decadència salvatges, acompanya tot. 

David Lynch

cranc

Més desorientador és el [rellotge] del British Bar del Cais do Sodré que roda en sentit contrari i marca hores puntualíssimes. Aquest sí que és, aquest és el que, avançant marxa enrere, és un cranc en el vertader sentit del vocabulari lisboeta.

"Lisboa, Llibre de Bord". José Cardoso Pires

No sé si serà la por d'aquests mesos, els meus doctor tinc pànic, la soledat que sempre acompanya a la por, la grisalla que se m'apareixia en qualsevol finestra. No sé si serà això, o el fet que sempre hi haja últimes paraules -i que entre les últimes i les primeres passen tantes coses- o el fet que hi ha distàncies que no es poden escurçar. 

Però hauria anat amb tu a Lisboa, a veure eixe rellotge que camina al revés, un cranc de veres, per somiar que avançava cap a rere. Hauria dit obrigada amb un somriure mentre deixava que els anys caigueren i s'ofegaren dins del got de cervesa silenciosament.

la closca dels somnis

Fou mirant-me reflectida a l'espill d'un autobús, a punt de creuar el carrer, quan m'adoní: els somnis m'estaven pesant massa, i malgrat que jo notava el pes, la pedra que carregava junyida al coll, sense trobar cap alè que fer meu i poder cridar, no s'hi reflectia res d'això.  Fou aleshores, jo em sentia la corba de l'esquena - com em doblava i arrossegava el cap, com un pedaç que no em pertanyia, apèndix que em sobrava- i vaig pensar en què hauria d'haver una closca damunt meua, que l'espill hauria de dir la veritat i mostrar-la just damunt dels omòplats i el coll, una gepa feta de somnis trencats, d'esperes inútils.

Fou aleshores, en setembre, quan em vaig decidir. Quan m'alliberí dels somnis i les esperes que em pesaven, quan m'alliberaren.

fins demà

De sobte, abans de la cita, ha tornat a enfosquir-se la casa: he hagut de telefonar-te perquè aigualires el gris que hui m'ha pres el llit, l'ordinador, el blanc dels ulls. No és ahir, t'he dit, quan era més forta, i agafí la bici fins ta casa -justament perquè anava a ta casa podia ser forta. No és ahir, entén que hui no ric, o que si ric serà de por. 

Açò és el que t'anava a dir, si t'haguera telefonat. No ho he fet perquè, òbviament, he mirat per la finestra: els hòmens collien les creïlles i el cel es presentava novament acollidor.

la nit del caçador

Hi havia xiquets a la sala, dues files davant de mi. Ens preguntàvem quin tipus de pare pot dur els fills a una pel·lícula així. Somiaran tota la nit en ombres i punys, amb el caçador de la nit. Tal volta el pare no sap l'argument de la pel·lícula, però de totes les maneres, quan acaba -jo encara tenia la por a les mans i agafava fortament una altra- els xiquets somriuen i els sent parlar amb el pare, com si res.

De sobte, torna a aparéixer davant meua una xiqueta molt poregosa, una xiqueta que tem la foscor. La veig tremolant quan la casa està a les fosques, girar-se cap a les ombres de les ombres, cap a les siluetes que marquen en la paret els mobles, la roba, les cortines i esforçar-se en desfer les figures que la imaginació construeix. 

La mateixa xiqueta que després aprengué que dins la foscor pots veure, i que només et fas gran quan admets la foscor, les ombres de les ombres, la por. 

el deliri ho és més

La por és una terra estranya, però el deliri ho és més. Veure't en front de tu mateixa convertida en cigne negre, en doble que t'odia i que lluita contra tu deu omplir-te de pànic. A vegades, literaturitzem la bogeria, ens oblidem del pànic, de l'allunyament dels altres, en definitiva, de l'aïllament.  

La por és una terra estranya, només deixa de ser-ho quan la trepitges moltes voltes, quan no t'atura, quan fins i tot, aprens a anar descalça per ella. Una terra estranya que és també el viure.

m'esperava una porta (setze d'abril a València)

és el que celebre: començar la vesprada amb un cafè amb llet ben fluix i tebi, no recordar quant a penes el pas pel quiròfan -per tots els quiròfans, per totes les pors- reconéixer cadascun dels abraços d'aquests dies, tornar a mirar per la finestra -com es fon la vesprada pel vidre, taca roja- no tindre en compte massa l'absència, notar aquell abraç que et doní en somnis encara ben a prop, vore als meus amics contents i mig bufats -els tanins, sempre els tanins- emocionar-me amb la música que ha sonat hui a València, començar La hija de Robert Poste després d'una breu passejada literària per Lisboa, repetir-me un vers de Glück al final del patiment, m'esperava una porta

després

Hi ha recuperacions ràpides i recuperacions lentes. Dolor que es transforma en cova, dins del cos, i por concreta que va esvaint-se. La por ara, aquells pensaments, a penes són ombres: queden restes al voltant de l'iris, han format un cercle gris tènue. Si t'hi fixes, veus aquells dies de fred. Si t'hi fixes més, veus encara les mans que acostares, com amb els braços allunyares els ocells de la por. 

Hi ha recuperacions ràpides: estic en casa, mirant per la finestra, suament s'obri el cel i plou. 

viu, benimaclet

Una vesprada a una plaça, en un poble, enmig d’una ciutat. La calor ha deixat al descobert les ganes de festa al carrer, les ganes d’havaneres a la plaça, les ganes de ballar ajuntant cossos i mans. Els teus ulls reflecteixen eixes ganes, eixa insistència. I es fon la por en els gots de cervesa: beus la por a glops, sense cap pensament que et nugue els braços al pit.

Enmig dels balls, la malaltia sembla esvair-se, tant lluny com el gebre de desembre.

perdre'm pels teus ulls

però només un poc. Només mentre sent el mareig  per unes copes de vi, mentre tinc el gust dels tanins a la llengua, només els minuts en què torne a sentir les ones damunt de mi, vora la platja, quan deixava el cos mort i els ulls tancats i em concentrava en el tacte de l'aigua en la pell. 

Només les hores en les que conseguisc romandre, concentrar-me en el tacte, aquesta volta, de la teua mà sobre el meu braç. 

perdre's

no vull perdre els fils de les paraules que em salven. no vull perdre'm en altres.

a les puntes dels dits, la por o altres mans

                                                                  A T. i a C., ja saben perquè

Torna la por a les puntes dels dits i vols desfer-te'n d'ella arrapant la paret. Que quede impressa, òrfena, damunt de les parets de qualsevol carrer o que es perda per alguna escletxa i s'ofegue en el buit -que és molt pitjor que ofegar-se a la mar-. Però no pots, els dits són teus i també la por. Aquesta por que continuarà viva mentre tu seguisques viva. Perquè també les fulles d'una falaguera, encara que tallades i formant part d'un ram de cementeri, tremolen d'una manera diferent a com ho fan les fulles de plàstic; perquè allò orgànic sempre tremola. 

I aleshores comprens que no pots i que has de guarir-te la por, i mires la mà i en el temps d'un cafè amb llet, llesta per a una telefonada, dibuixes el contorn resseguint les linies, notant el contacte del llapis sobre la pell. El full que després penjaràs sobre l'escriptori perquè et recorde què et cal fer quan notes com les puntes dels dits tremolen.

I el que cal fer també és telefonar-los o vore-los. Com el tronc que estén més branques per ajudar el tronc, jo he estés la meua càrrega. I he vist com apuntalaven el pes, com em tornaven més lleugera, com feien que tot tornara a ser més assequible. L'abraç -proper o llunyà- ha estat possible, els dits han tocat altres mans, i jo em sent terriblement agraïda i afortunada, per això ho escric. Això és el que celebraré als bars.