últim dia d'agost, sembla que comença l'any demà, i tornen a faltar-te paraules. és setembre el mes més cruel, però també és el mes de la força. com algú que es prepara per al salt en el trampolí, els músculs en tensió, sabent que la caiguda no l'ha de rompre i ha d'eixir de l'aigua abans que el pensament de la caiguda l'ofegue. setembre és això, recordar la caiguda i la força amb què eixires de l'aigua per tornar a respirar. setembre, pot ser, aquest any, amague alguna cosa bella en les entranyes.

també des de la felicitat, la pena

Te'n recordes d'aquella pilota que caigué a l'aigua i s'allunyà surant per entre els vaixells del port? El pare féu tot el possible per recuperar-la, sense resultat, i jo allarguí tant el braç que al dia següent encara em feia mal, com un detall més que serviria per al record. Havia jugat, com amb totes les altres coses, a què tenia vida, la pilota, i ara per força havia de dir-li adéu.

T'ho conte perquè hui mirant una pilota que arrossegaven les ones cap a dins, cap a la foscor primerenca de les nou i mitja de la nit, ho he recordat i me n'he adonat que allò només fou l'inici, el primer contacte amb el món de les pèrdues, la primera de totes les altres pèrdues que vindrien tampoc sense cap avís, també en setembre.