del primer intent i altres d'escriure sobre la llum

Hi hagué un intent de parlar de la llum i de la trementina. Del silenci de quan la mà es posa en el quadre, de la música que alguns pintors necessiten per fer faena. Hi hagué un intent sobretot de parlar de la llum, de com canvia, i de la seua doble naturalesa. Després, hi ha hagut altres intents. Sobretot a partir de les cares que ell anava transformant, cada dia, a cop de mirar els quadres i pensar-hi. Sempre m'ha intrigat saber quan considera el pintor que el quadre està acabat. Li parlen, les cares, els paisatges? Nota els buits? Obeeix la mà a la imatge que té en el cap? Són també i sempre aproximacions? 

La llum que més m'agrada és eixa que cau entre les branques d'un arbre mentre les fulles es mouen. La de la vesprada d'una tardor, mentre estàs ajaguda a sota, sense res a fer i tranquil·la. Mires a dalt i veus la claror i l'ombra, que canvien de posició. Els ulls s'hi acostumen. Entre la claror i l'ombra sent que m'aprope més a la llum.

Experimentació, Tomàs Serra Carrillo.

A punt de fer les maletes, recorde que aquesta nit he somiat que quasi em perdia una aurora boreal per mirar un home, o tal vegada era un fantasma.

figures a Tírig

Una cova des d’on es veu el barranc. Una cletxa per on podem somiar que estem sols i que alhora formem part d’aquest paisatge. L’arítjol, les molses, els líquens negres per les parets. Mentre baixe, passe la mà per la roca, concentrant-me en el tacte. Tanque els ulls uns segons, imagine la cova. Sent la conversa, els riures, els fils que em mantenen ací, prop de mi. A vegades, hi ha una drecera fins a nosaltres, algú que ens ajuda a arribar-hi. El barranc i les figures de sang i terra. No tinc por de caure, sota els peus només un poc de ferro i el buit. Els arcs, les fletxes, els animals morts, la celebració de la supervivència. No és el mateix córrer que fugir, diu el guia. Durant uns minuts, em quede queta: d’alguna manera, diluïda entre el coscoll i la papallona. Em queda queta, el meu cos també una figura de sang i terra. 

Cova dels Cavalls, a Tírig

guinness

Sota l’arc d’una vesprada sense rumb i sense sol, amb el got ple de cervesa negra, veient com s’ofega cada xicoteta falta dins del líquid, brinde pel nostre present i futur, pel meu ara que m’esborra d’un sol  glop les cicatrius.

Bicicleta, alfàbega i un balcó obert

Duc una alfàbega en la cistella de la bicicleta. Puc flairar l’olor, de tant en tant. Oblide l’asfalt i el dolor de genolls i imagine la planta al teu balcó, al costat de geranis i cactus. Pedalege fort, contra la por. El teu balcó que és el meu recer: poc de sol, molta ombra, sempre obert.

He esbandit el mos de la incertesa imaginant-me novament davant la teua porta amb un xicotet llapis escrivint una noteta

no la regues molt, només quan la terra estiga seca, jo m’he quedat la ruda, ma mare diu que solament li dóna un dia, jo vull que sobrevisquen més, ja saps perquè

per la llum

Les teues paraules ja cauen dins d'alguna cosa que sé i no sé dir, i no fan soroll. Tal volta ja tinc una butxaca als pantalons perquè caiguen, de la butxaca les trauré quan ja no tinga por o quan la distància siga l'adequada -ja saps, eixe equilibri que em muir per tindre- i en la butxaca es quedaran fins que prenguen un to més llunyà, d'alguna manera difuminat. 

Les teues paraules que vénen dels mesos de més fred, d'un lloc on no vaig pertànyer, i destaquen massa, enmig de tanta llum. Per això també les amague, per la llum.

la closca dels somnis

Fou mirant-me reflectida a l'espill d'un autobús, a punt de creuar el carrer, quan m'adoní: els somnis m'estaven pesant massa, i malgrat que jo notava el pes, la pedra que carregava junyida al coll, sense trobar cap alè que fer meu i poder cridar, no s'hi reflectia res d'això.  Fou aleshores, jo em sentia la corba de l'esquena - com em doblava i arrossegava el cap, com un pedaç que no em pertanyia, apèndix que em sobrava- i vaig pensar en què hauria d'haver una closca damunt meua, que l'espill hauria de dir la veritat i mostrar-la just damunt dels omòplats i el coll, una gepa feta de somnis trencats, d'esperes inútils.

Fou aleshores, en setembre, quan em vaig decidir. Quan m'alliberí dels somnis i les esperes que em pesaven, quan m'alliberaren.

després

Hi ha recuperacions ràpides i recuperacions lentes. Dolor que es transforma en cova, dins del cos, i por concreta que va esvaint-se. La por ara, aquells pensaments, a penes són ombres: queden restes al voltant de l'iris, han format un cercle gris tènue. Si t'hi fixes, veus aquells dies de fred. Si t'hi fixes més, veus encara les mans que acostares, com amb els braços allunyares els ocells de la por. 

Hi ha recuperacions ràpides: estic en casa, mirant per la finestra, suament s'obri el cel i plou. 

quan als ulls creix un mur

Diuen que de tant en tant, la seua mirada travessa no sé quin paisatge i es torna paret, mur contingut en el blanc de l’ull. No hi ha plors des d'on cresquen molses, no hi ha crits que atraguen ocells. Només una paret, una porció de silenci. Ell va veure fàcilment la paret, però no acceptà el que hi havia darrere. 

No et cases mai amb un home que no estima els teus silencis.

desencontres

Comprenc, ara a migdia, que encara que anem als mateixos llocs i als mateixos concerts, encara que ens creuàrem, jo amb el vel impacient d'una espera, tu preguntant-te encara qüestions que solament jo podria respondre't, no ens veuríem. Seríem el passat, transformat en un cos. En el fons, la decepció.

S'acaba març i em cure la por amb tanins i amb llibres. També amb tu. Deixe que el roig obscur del vi em pinte els llavis mentre parle del que la vida és i del que espere. Em torne a perdre pels teus ulls, però només un poc. 

a les puntes dels dits, la por o altres mans

                                                                  A T. i a C., ja saben perquè

Torna la por a les puntes dels dits i vols desfer-te'n d'ella arrapant la paret. Que quede impressa, òrfena, damunt de les parets de qualsevol carrer o que es perda per alguna escletxa i s'ofegue en el buit -que és molt pitjor que ofegar-se a la mar-. Però no pots, els dits són teus i també la por. Aquesta por que continuarà viva mentre tu seguisques viva. Perquè també les fulles d'una falaguera, encara que tallades i formant part d'un ram de cementeri, tremolen d'una manera diferent a com ho fan les fulles de plàstic; perquè allò orgànic sempre tremola. 

I aleshores comprens que no pots i que has de guarir-te la por, i mires la mà i en el temps d'un cafè amb llet, llesta per a una telefonada, dibuixes el contorn resseguint les linies, notant el contacte del llapis sobre la pell. El full que després penjaràs sobre l'escriptori perquè et recorde què et cal fer quan notes com les puntes dels dits tremolen.

I el que cal fer també és telefonar-los o vore-los. Com el tronc que estén més branques per ajudar el tronc, jo he estés la meua càrrega. I he vist com apuntalaven el pes, com em tornaven més lleugera, com feien que tot tornara a ser més assequible. L'abraç -proper o llunyà- ha estat possible, els dits han tocat altres mans, i jo em sent terriblement agraïda i afortunada, per això ho escric. Això és el que celebraré als bars. 

                                                  

m'estén el cos i la mirada

He tornat a mirar la mar. Només el cotxe s'ha enfilat per l'autopista, he callat i he girat el cap, tocant quasi el vidre, podia notar com s'afluixava el nus a prop del pit. El nus o la mossegada d'aquests dies incerts i que tremolen. La mar sempre m'ha afluixat la pena, d'alguna manera, eixa que ha anat transformant-se en més profunda, més nostra, greument íntima. Ara torna a ser-me útil, com si estirara els fils d'una titella, sembla que m'estén el cos i la mirada.

Aprendre

T'havies perdut. No feres cas dels senyals que et guiaven cap a la direcció contrària, et tapares la vista per no vore-les. Però a dins, hi bategava la decisió que no prenies, com un animal que s'alimentava de tu. I a poc a poc, et deixares dur, et desdibuixares, com el guix és desdibuixat per la pluja. I ara, enmig d'alguna part que et durà no saps encara on, tornes a repassar amb ganes el contorn, allò que no es pot desdibuixar, i ho fas millor.

Perdre't pel paisatge

Torne a l’Albufera. El dia enganya i de la calor estranya del migdia passem a un vent humit i fred. Febrer sempre enganya, recorde haver-te dit. Anem per la sèquia de Catarroja, observant les canyes, i més enllà, els camps d’arròs.  Reconec poc més que canyes. La gent que sap d’aus es passa el camí mirant al cel, i de tant en tant, assenyala i fa fotos. Fan el silenci quan volen algunes aus a prop i de seguida, preguntem.. què són? Garses, picatorts.

El barquer, xarraor, conta algunes coses interessants però de seguida em perd i torne al paisatge i algun dia feliç. Si u es posa nostàlgic, parlaria del barquer – o d’aquell dia –. Més de trenta anys fent barques, ara parla del passat i de com ha canviat el paisatge: que aquest any no hi ha peixos, que als anys 70 açò era un abocador de fem. Però la nostàlgia i febrer enganyen. Et poden fer perdre’t pel paisatge com si tingueres un ham clavat a la gola.

diumenge

Tornava de comprar el periòdic, quasi a punt de no arribar al quiosc, amb un intent de fer vida normal en l'espera, i m'ha semblat vore't davant de meu pati. Com si saberes que tornava a necessitar-te, com aquella vegada que arreplegares els trossos de mi i m'ajudares a fer-me de nou, com si saberes que tornava el dubte i l'espera d'un temps que havia de passar a la força, un temps que em tornava a ensenyar la vida de cara. Tornaves, aquesta vegada de negre, més vella, i sense tindre en compte que no et toque ni et felicite ja pels anys que fas i que ell no fa, que de lluny havies sentit el meu ofec i m'oferies els braços com dos boies que em fan surar per damunt dels rellotges que fereixen. Que l'estima feia que ho saberes, que tornaves per fer que el temps fora menut i insignificant. 

Sé que t'he de telefonar.

Deixa-ho tot, llig açò

Em mira amb els ulls mel mentre escolta el que li dic, i va posant el gest de qui entén i de qui sap què dirà quan acabe de parlar, quan tinga totes les peces que no funcionen exposades, una màquina que en hivern torna a estar espatllada, que pel fred té algunes peces al terra. I durant uns minuts, el soroll de la màquina espatllada és la meua veu dient-li que no estic llegint res que m'enganxe, ni Paral·lel 42 ni Ashbery (exactament, li dic o no ho dic i ho pense, a Ashbery que l'entenga son pare) i que estic cansada de llegir a una pantalla, del teclat i del ratolí. 

Aleshores, com si tinguera totes les respostes amb eixe gest, m'acosta un llibre gruixut, de vora  sis-centes pàgines, i diu, deixa-ho tot, llig açò. No cal dir que li he fet cas.

perquè quan estimes hauries de fer-ho perquè vols, sense prémer les dents ni tancar les mans, perquè l'altre no ets tu, perquè no has de canviar-lo sinó celebrar-lo, perquè l'amor naix de la desil·lusió, perquè has de preguntar-te si estimes bé, perquè amb l'edat ja no val dir em moriré,  perquè la necessitat ve després de l'amor i no abans, perquè no pots donar pensant que dones massa, perquè has de dir que no i que sí lliurement, perquè no pots viure esperant, perquè esperar també és fugir, perquè jo vull ser com eixe xic adolescent d'ahir -els llavis pintats de roig, les caderes seguint el propi ball - que cantava tan fort que la gent es girava per mirar-lo.

encara no sap

que tot s'explica perquè escoltàvem músiques diferents, i així era impossible ballar.


Mi pareja se queja porque
la estoy pisando. ¿Cómo puedo 
decirle que escucho una música 
que ya sonó o no sonó nunca?

A contratiempo, José Hierro

més arguments

em vaig alçar dient necessite més arguments per a la història i vaig omplir la pica amb els plats bruts, i torní a pensar en la finestra tot dient, més arguments, i vaig mirar el cel com un gos amb corretja, i torní a la pica i al ritme que bada més arguments que bada el món dels somnis.