Hi havia xiquets a la sala, dues files davant de mi. Ens preguntàvem quin tipus de pare pot dur els fills a una pel·lícula així. Somiaran tota la nit en ombres i punys, amb el caçador de la nit. Tal volta el pare no sap l'argument de la pel·lícula, però de totes les maneres, quan acaba -jo encara tenia la por a les mans i agafava fortament una altra- els xiquets somriuen i els sent parlar amb el pare, com si res.
De sobte, torna a aparéixer davant meua una xiqueta molt poregosa, una xiqueta que tem la foscor. La veig tremolant quan la casa està a les fosques, girar-se cap a les ombres de les ombres, cap a les siluetes que marquen en la paret els mobles, la roba, les cortines i esforçar-se en desfer les figures que la imaginació construeix.
La mateixa xiqueta que després aprengué que dins la foscor pots veure, i que només et fas gran quan admets la foscor, les ombres de les ombres, la por.
