juguem a capes invisibles? te'n recordes? aquest cop jo me la faré de paraules, les que he aprés a força de repetir-les, les que tenen la veu de mon pare, les dels amics estimats. em viuran al cos, i poc importarà aquest sopar i aquest ball al voltant de l'esquelet del no res. cada colp del meu cor serà una síl·laba, una de cadascuna de les paraules que em salvaren i que salve per a altres nits com estes, per no sobreviure'm, per viure'm.

nits i matins

ho diré, a les nits, mentre la tele està encesa, jo em pose a buscar paraules. encara no sé trobar sense buscar i a vegades és com si estiguera arrapant els mots d'alguna paret seca en una cambra sense aire, d'algun desert. i mire de tant en tant les imatges per lliurar-me del pes, que per això m'agrada aquest blog, perquè mai he buscat cap paraula quan teclege en el rectangle en blanc, un paisatge obert, mar lliure i bones veles.

em pose a les nits a buscar-ne, i als matins, en el blog, només m'apareixen: no les exactes, només les meues, les que no vénen del jou sinó de la pruïja d'algun vers que em comprenga l'instant i que me'l faça comprendre.

del primer intent i altres d'escriure sobre la llum

Hi hagué un intent de parlar de la llum i de la trementina. Del silenci de quan la mà es posa en el quadre, de la música que alguns pintors necessiten per fer faena. Hi hagué un intent sobretot de parlar de la llum, de com canvia, i de la seua doble naturalesa. Després, hi ha hagut altres intents. Sobretot a partir de les cares que ell anava transformant, cada dia, a cop de mirar els quadres i pensar-hi. Sempre m'ha intrigat saber quan considera el pintor que el quadre està acabat. Li parlen, les cares, els paisatges? Nota els buits? Obeeix la mà a la imatge que té en el cap? Són també i sempre aproximacions? 

La llum que més m'agrada és eixa que cau entre les branques d'un arbre mentre les fulles es mouen. La de la vesprada d'una tardor, mentre estàs ajaguda a sota, sense res a fer i tranquil·la. Mires a dalt i veus la claror i l'ombra, que canvien de posició. Els ulls s'hi acostumen. Entre la claror i l'ombra sent que m'aprope més a la llum.

Experimentació, Tomàs Serra Carrillo.

la millor època és aquesta

He deixat de dir les paraules que em duen els ocells de la por, les que tallen ecos i ales, les que em duen l'ofec a les nou del matí, només em desperte. He deixat de dir-les com un pacte amb mi mateixa, per no tornar a plorar sense saber quina pena em té agafada. He deixat de creure que no future és una bona rima, que el món és cruel i atroç, que els somnis que no vénen se'ns encasten al cos, als pulmons, i ocupen alvèols com si foren nicotina.

En aquesta casa, aquests dies, només es parlarà de nous projectes, de l'estiu i la sal als cossos, de la millor època de la vida, la que tot just acaba de començar.

cartes, paraules

Ahir acabí Operación Masacre i pensava en el valor de les paraules. En com una carta pot canviar la teua vida, pot fer-te per sempre un desaparegut. A vegades, estem tant acostumats a parlar, que oblidem dir les coses de veres, dir les paraules sentint-les, saber que les paraules poden canviar la vida d'algú. Ahir acabí Operación Masacre i vaig rebre paraules. Si algú torna a dir-me que per correu electrònic no hi ha vertadera comunicació, no hi ha vertaderes paraules, que només és acceptable dir "les coses mirant els ulls de l'altra persona", recodaré que les paraules prenen valor quan, qui les diu i qui les rep, les valoren.

La carta que canvià la vida de Rodolfo Walsh és aquesta.

per la llum

Les teues paraules ja cauen dins d'alguna cosa que sé i no sé dir, i no fan soroll. Tal volta ja tinc una butxaca als pantalons perquè caiguen, de la butxaca les trauré quan ja no tinga por o quan la distància siga l'adequada -ja saps, eixe equilibri que em muir per tindre- i en la butxaca es quedaran fins que prenguen un to més llunyà, d'alguna manera difuminat. 

Les teues paraules que vénen dels mesos de més fred, d'un lloc on no vaig pertànyer, i destaquen massa, enmig de tanta llum. Per això també les amague, per la llum.