i un intent

I què si aquest temps és el de la tremolor i de passos tant insegurs com els de l'altra volta, quan estava tant sola que em sonava fins i tot estranya la meua veu? I què si a prop no hi ha cap riu ni cap aigua d'un blavós estrany perquè no és riu sinó un manantial des d'on ix fum els mesos més crus de l'hivern? I què si avui he tardat més en alçar-me, i què si encara pense en un home com un mal costum perquè no l'estime, només perquè sempre he patit de soledat, perquè pot ser mai he sabut estimar ningú com m'agradaria? I què si anit vaig adonar-me'n que als setembres encara pense que ell es salva i que visc sense el forat del dolor a la memòria? I què si el que hi ha és açò, aquest estiu de moviments lents, aquesta nova vida, que comença en blanc i negre, el riure i el plor successius, cada dia. I un intent ferotge per ser feliç.

deixa'm vibrar

Deixa'm la pena vibrar, Marina Tsvetàieva

Que ara promets recordar-ho tot, la tempesta i la llum, La vida té vida pròpia

Deixa’m l’alegria vibrar. Deixa’m l’aigua del riu aquest diumenge que sembla d’un setembre benigne, els d’abans de la pena. Deixa’m que el record d’aquell dia no em furgue l’estómac, no em cove més dolor en el dolor d’ofec. Deixa’m el riure vora l’aigua i la claror i l’ombra entre les branques dels pins. Que els ocells engabiats semblen avui que canten com si foren lliures, que els barrots es tornen arena que s’escola entre els dits. Que només senta el que hi ha, la llum que hi ha; que no em vinga el colp de la por a la sang, que només senta avui l’alegria, que només sàpia escriure avui l’alegria. Deixa’m vibrar. 

o no

Asseguda davant de la taula atapeïda d'un bar, amb la primera cullerada de la paella, faig recompte del millor de l'estiu. D'aquest estiu que des del principi tingué les tonalitats de finals d'agost, sense la mar. Però, obeïnt els costums, de seguida pense en el que m'ha faltat. Qui sap si aquesta manera de relacionar-me amb el present ve de la pena que em dirigeix. Així faig recompte dels buits, tot sabent que eixes paraules no eviten més buits, sinó que en generen. Amb l'última cullerada, intente esbrinar en quin cas em trobe: si fugir és quedar-se o no.

Tenia fam, i el que he viscut només me n'ha llevat la meitat. O és que el que he viscut ho he viscut a mitges?

la millor època és aquesta

He deixat de dir les paraules que em duen els ocells de la por, les que tallen ecos i ales, les que em duen l'ofec a les nou del matí, només em desperte. He deixat de dir-les com un pacte amb mi mateixa, per no tornar a plorar sense saber quina pena em té agafada. He deixat de creure que no future és una bona rima, que el món és cruel i atroç, que els somnis que no vénen se'ns encasten al cos, als pulmons, i ocupen alvèols com si foren nicotina.

En aquesta casa, aquests dies, només es parlarà de nous projectes, de l'estiu i la sal als cossos, de la millor època de la vida, la que tot just acaba de començar.

llegir, estimar

Fullejant La mirada amable, 25 anys de la llibreria Railowsky

abans

Recordo el temps en què escrivia de ferides sense haver-ne tingut cap afonant-se'm dins la pell, La vida té vida pròpia

escrivia, abans de tindre cap ferida afonant-se'm dins la pell, de la vida que no arribava, del xic seriós de classe, de les cireres. Escrivia de soledat, de la finestra de la meua habitació, escrivia imitant a Rimbaud, pot ser, o a Sylvia Plath. Escrivia de la infelicitat, del desencant, quan encara no sabia res de l'insomni agut del malalt, quan no m'havia trencat perquè algú agafà el got de vidre massa fort. Escrivia no sé de què, d'algun tema adolescent, abans de fragmentar-me en dos, amb un tall net. 

Ara només valdria escriure d'això, del dolor i de la mort, de la vida amb la ferida punyent, amb l'oblit que assegura la supervivència, els poemes que hauria de dedicar-li. Però no sé, no aconseguisc domesticar el dolor fins fer-lo paraula, i assage aproximacions, com si ballara al voltant del nucli dur, de la pedra que sura i pesa alhora als pulmons. Ara només valdria escriure d'això però beneïdes siguen les paraules que assage, els escrits d'aquest blog, les paraules de felicitat que, malgrat tot, arriben, perquè m'alliberen de la ferida, perquè l'allibere i la situe on ha d'estar, sense ocupar-me tot el cos.