He deixat de dir les paraules que em duen els ocells de la por, les que tallen ecos i ales, les que em duen l'ofec a les nou del matí, només em desperte. He deixat de dir-les com un pacte amb mi mateixa, per no tornar a plorar sense saber quina pena em té agafada. He deixat de creure que no future és una bona rima, que el món és cruel i atroç, que els somnis que no vénen se'ns encasten al cos, als pulmons, i ocupen alvèols com si foren nicotina.
En aquesta casa, aquests dies, només es parlarà de nous projectes, de l'estiu i la sal als cossos, de la millor època de la vida, la que tot just acaba de començar.
