cremar

La llista està preparada, visible a l'escriptori i dins del cap. La llista que té com a primera norma no fer cap llista per a l'estiu. Deixar que els propòsits d'aquest estiu esdevinguen sense presses i sense pànic, com coses necessàries, com propòsits interns que fan qui som. La llista de la sense llista conté conviccions fermes del que vull fer, del que faig mentre ho intente. L'expressió, en definitiva, d'una mateixa. L'indici de voler cremar sense ésser consumida. 

La felicitat és l'indici que l'home ha trobat la resposta al problema de l'existència humana: la realització productiva de les seves potències, i així, simultàniament, poder ésser u amb el món i conservar la integritat del seu jo. L'home, en esmerçar la seva energia d'una manera productiva, augmenta els seus poders, "crema sense ésser consumit". 

Erich Fromm, Per una ètica humanística

alegria

No li dic res, vull fer-li la foto tal com està ara, movent les cames una i altra vegada, agafada a les cordes de l'agrunsadora fortament, amb l'únic destí de passar les hores així, apujant i abaixant, sense tindre una altra intenció que no siga la de jugar. No li dic res, i perquè sé que en aquest moment és immensament feliç - ho sàpia ella encara o no- no m'importa que riga. De sobte, la meua àvia li mana: la tia t'està fent fotos, somriu i mira a la càmara. 

Per això, malgrat que una de les fotos mostra una filera de dents de llet enmig d'una cara menuda, jo preferisc les altres imatges: el cap lleugerament inclinat, el moviment de les cames, l'alegria profunda en aquesta acció. Una xiqueta agrunsant-se.

El dia ha començat amb un pacte, un pacte que no signí anit, quan vaig fugir sense córrer de la nit. Només un o dos propòsits que han d'alliberar els nusos, la corretja, la por a la malaltia. En defensa meua, diré que també quedar-se a un lloc pot ser una fugida, que costa saber quin és el pacte que hem de fer, quina és la por que hem d'alliberar. Per això hui i el pacte, signat entre tarongers i soques d'ametlers morts, mentre de fons imaginava el soroll de la mar i alliberava la por a la terra seca, la por d'anit, quan no podia estar més lluny de tots.

El so de les mateixes paraules, una muda insistència de viure.

a l'estiu tot el món viu

Sense adonar-me, també ha arribat l'estiu. Com una planura que s'estén, sense cap arbre, un lloc fàcil per perdre's.  Recorde alguna data de l'estiu i hi quede lligada, el nus que pot representar una xifra. 

Sé que encara no he signat cap pacte amb la por ni amb el dolor. Els dies de l'estiu s'estenen, vinclats sobre ells mateixos, anunciant que només calen dos o tres propòsits per viure.

record de Tírig

Només un moment ho he sentit i ha sigut prou per dir que els cent quilòmetres han pagat la pena. El que ens serveix d’un viatge pot ser un detall. No es tracta d’una epifania. Només parle de trobar, de sobte, el mateix silenci que teixeix el paisatge dintre teu.

baquetaes

Té el mateix senyal al nas. La mateixa futura cicatriu i un dolor que s’escampa des d’eixe punt, des d’eixe punt que és la unió d’amor i del dolor. Té el mateix senyal, un coàgul sec de sang com una creu. M’ho diu o li ho dic jo, no ho sé. No pense, només veig la marca, tot allò altre desapareix: les finestres de l’hospital, les veus a l’habitació, el mos a la boca de l’estómac.

Per això, per eixos senyals, i eixos senyals i cicatrius que em recorden altres, per això no m’agrada, no vull, no suporte, els bacs - les baquetaes, que diu ella -. Això és lo malo de resbalar.

figures a Tírig

Una cova des d’on es veu el barranc. Una cletxa per on podem somiar que estem sols i que alhora formem part d’aquest paisatge. L’arítjol, les molses, els líquens negres per les parets. Mentre baixe, passe la mà per la roca, concentrant-me en el tacte. Tanque els ulls uns segons, imagine la cova. Sent la conversa, els riures, els fils que em mantenen ací, prop de mi. A vegades, hi ha una drecera fins a nosaltres, algú que ens ajuda a arribar-hi. El barranc i les figures de sang i terra. No tinc por de caure, sota els peus només un poc de ferro i el buit. Els arcs, les fletxes, els animals morts, la celebració de la supervivència. No és el mateix córrer que fugir, diu el guia. Durant uns minuts, em quede queta: d’alguna manera, diluïda entre el coscoll i la papallona. Em queda queta, el meu cos també una figura de sang i terra. 

Cova dels Cavalls, a Tírig

Sembla que agafe més que aire quan faig el camí en bici, no importa massa cap a on, ni si torne a casa o fuig d'ella, ni si torne per trobar els seus ulls que sempre arriben a travessar-me, els seus ulls mel, ni si m'espera un xicotet desastre només girar el cantó. Sembla que agafe més que aire. Fins i tot, a vegades, diria que un corrent elèctric em sosté. Sé que té a veure amb la felicitat.

rescat

Hi ha dies, ja ho ha dit Mariko, en què la poesia no basta. Pot ser cap dia basta, només vivim amb la il·lusió de què, algun dia, precipitats novament al buit, ens salvarà.

Aquests dies passats, precipitada al buit, efectivament, no m’ha salvat, només repetia un vers de l’Akhmàtova, el repetia sense veu perquè m’havia quedat sense veu (no sé on anà a parar aquests dies, tal vegada et buscà per parlar-te perquè la meua veu és la que més et troba a faltar, tants anys i tant de dolor).

Precipitada novament al buit, al límit del mapa, sense saber cap on pegar –així, literalment- i buscant abraços que esbandiren els ocells, els de la por i els del dolor. Tants anys i tant de dolor encara. La poesia no basta. Però tal vegada, algun poema, algun dia, et salva. 

I shall keep singing

Birds will pass me

On their way to Yellow Climes

Each-with a Robin's expectation-

I-with my Redbreast-

And my Rhymes-

Late- when I take my place in summer-

But- I shall bring a fuller tune-

Vespers- are sweeter than Matins- Signor-

Morning -only the seed of Noon-

 

                                                                    Emily Dickinson

el mateix present

 MAR

Vaig ser eixa dona durant unes hores. La mar estava darrere, i per primera volta, no la volia mirar: sabia que estava dintre, amb els altres records blaus, tot formant part de l’altra vida, la vida blava, soterrada ara entre l’espai que queda entre els pulmons i el cor, una vida que vaig tindre, o això crec ara. Vaig ser eixa dona que espera, que mira davant, on pot ser hi ha una porta, una finestra, o l’aire net de principis de setembre. 
Una dona que mira després de conéixer allò salvatge de les turmentes, de les nits des d’on ix la ment ganivetada, i finalment, una dona que mira després de conéixer què significa sobreviure. 
Vaig ser eixa dona en eixe paisatge. I les coordenades del paisatge eren aquestes: teíxiem -la mar, els núvols, el cel esgrogueït i jo- el mateix present. També al quadre.

els anys com les capes de pintura

- Per què tornes a canviar el color del fons del quadre?- li pregunte.

- No el canvie... És com les persones, tu creus que tens trenta o quaranta anys, però per sota, hi ha els substrats de quan tenies deu o vint. Doncs, ara el fons té els substrats d'abans... agafa una textura, un gruix diferent, és el producte de tots els substrats que estan a sota.

hey, that's no way to say good bye

No és la manera, ja ho sé. El silenci té sempre un revers, allò que pots escoltar i interpretar sota el seu substrat. Hi ha silencis que s'iterpreten malament, i silencis que són com bales que s'encasten al punt més feble. Hi ha silencis que són guariments, també. 

Tal vegada, per entendre el meu, hauries d'anar a la mar i escoltar. Tal vegada, estès en l'arena, el vent vibrant-te a la pell, un dia com aquests, l'entendries. El silenci es pot entendre malament, però també les paraules. Sota el substrat del meu silenci, hi ha un adéu dolç, xiuxiuejat. Hi ha la cançó de Cohen.

juny sembla un mes de fred

A vegades aparaeix sense cap avís, com si no sabérem una de l’altra. Com si no coneguera la trama que teixeix sense paraules, la malla invisible que constreny.  Com si no li fóra familiar el meu nom. El passeig aleshores es torna solitari, sota la trama sense color:  juny sembla un mes de fred, els signes són indesxifrables, la mar no em tornarà la pell d’aquell estiu.

I en el fons, hi ha una certa calidesa en la tristesa. Almenys en aquesta.

quina pluja?

Per la paret pujava l'olor que perdura, la que més perdura potser, l'olor de la pluja. Des de sota el balcó pujava l'olor de la pluja i jo somiava. I l'olor i el soroll de la pluja d'avui travessava el meu somni i hi niuava, hi creixia. El meu somni aleshores s'ha transformat en eixa pluja, la d'avui i no la d'un altre any, la pluja que amerava els llençols i el meu cos, la pluja que retarda l'inici de l'estiu, el juny d'aquest any, la treva abans de començar el pas pel desert.

són blaves...

Sabia que tenia a veure amb la mar, com en tot. No per a tots, només per a aquells que tenen els records blaus i de calç, els que tenen una història, uns senyals, de la mar. Puc assenyalar-vos cada cicatriu del meu cos que està lligada a les ones i el viatge, a les roques esmolades, perilloses, d'aquella mar obscura, on només es pot ser terriblement feliç. Perquè la violència de la mar no la pots oblidar, tampoc. I l'espera, aleshores, més profunda, que em mantenia desperta a les nits, acompanyada per l'insomni dolç de la vida que s'imagina, prengué el to blau obscur de la mar d'agost. Perquè, allunyada de la costa, mirant cap endavant, cap a la foscúria, semblava perdre'm, fràgil, amb la mateixa consistència d'una alga morta.

Per què totes les esperes són blaves?

L'espera blava, ací

juny

Juny pot sorprendre't un dia qualsevol. Mentre tu somiaves juny, arriba el primer dia com si res, i t'adones a la nit que el temps, com sempre, té el costum d'avançar a la callada. Un dia qualsevol, un dimecres, juny apareix una vesprada de pluja, des d'uns núvols que esbandeixen la xafogor de l'aire.

I aleshores, ens sorprén: mentre jo rondinava al voltant d'un febrer de pell aspra i esquelet feble, els de la por, mentre tu somiaves juny, aquest o un altre, el que vindria cap a tu.

Ha aprés a dir la seua pena amb el mateix to que diu hui plourà: un to distanciat, llunyà, que no podria tindre, en cap cas, eco. El temps li ha ensenyat eixa estratègia, eixa manera de fer i de ser. Si ho conta com de passada, com si no anara amb ell, ningú buscarà en els seus ulls cap indici, ningú quedarà atrapat en la díficil tasca de donar conhort.

Així diu la pena ràpidament, amb poques síl·labes fa un esbòs i passa a un altre tema, amb un xicotet salt a penes perceptible. 

Després, quan ja està sol,  novament sent el colp salvatge del dolor, sense paraules.