destí la mar

Vaig en bici, sola, destí la mar. La carrera és estreta i els cotxes, en alguns trams, han d'adequar-se al ritme que marquen els meus músculs. La primera vegada que vaig vindre per aquest camí amb un home, ell patia perquè no m'arrimava a la dreta. Jo no tenia por perquè, malgrat que ens acabàvem de conéixer, ell sabria curar-me les ferides. Així ho féu. Tampoc ara m'acoste a la dreta de la carretera, i encara que sí que tinc por, sé que sabré curar-me els colps i els blaus si caic.
També sabré curar-me les noves pèrdues.

matinada feliç

La suor m'amera tota, el paisatge canvia ràpid: només la por i la ràbia poden fer que fuges així. Però dic que no a cada pedalada, que ja tinc una edat, i no em cal xiular. És aquesta la nit que havia de témer? Només es sent el soroll de la dinamo al carrer Constitució, sempre amb cotxes i vianants. És aquesta la nit, amb alguns anys més i alguns morts més? Passe el que passe, la felicitat sempre tindrà un rerefons amarg?

Sembla que agafe més que aire quan faig el camí en bici, no importa massa cap a on, ni si torne a casa o fuig d'ella, ni si torne per trobar els seus ulls que sempre arriben a travessar-me, els seus ulls mel, ni si m'espera un xicotet desastre només girar el cantó. Sembla que agafe més que aire. Fins i tot, a vegades, diria que un corrent elèctric em sosté. Sé que té a veure amb la felicitat.