s'asseu un home al meu costat, li reconec els ulls presos al vidre i els forats sense dents de la boca: el barri està ple de gent així. també m'acomiadaré d'ells, quan haja de marxar, dels espectres que tan sols sé si somien en un altre lloc, en morir pot ser en un altre lloc. el barri està ple de gent així, jo estic deixant els meus somnis apegats al llit perquè la casa em recorde. ja signí el contracte de l'adéu, i l'he sabut amb mi des de fa mesos, i tanmateix, que difícil dominar l'art de perdre, Elizabeth. 

l'home baixa del bus i jo darrere d'ell. el mire directament als ulls, com una manera de salutació. em respon el buit. la vida, a vegades, em crema, com un raig de cocaïna pujant cap al cervell.