T'havies perdut. No feres cas dels senyals que et guiaven cap a la direcció contrària, et tapares la vista per no vore-les. Però a dins, hi bategava la decisió que no prenies, com un animal que s'alimentava de tu. I a poc a poc, et deixares dur, et desdibuixares, com el guix és desdibuixat per la pluja. I ara, enmig d'alguna part que et durà no saps encara on, tornes a repassar amb ganes el contorn, allò que no es pot desdibuixar, i ho fas millor.
Sempre ho fem millor quan podem veure-hi clar.
ResponEliminaPreciosa, aquesta entrada.
"la decisió que no prenies, com un animal que s'alimentava de tu"... no decidim i aquesta no-acció se'ns menja la força, ens debilita, ens desdibuixa.
ResponEliminaAquest apunt l'has escrit amb l'ànima.
Gràcies, xiques.
ResponElimina