a les puntes dels dits, la por o altres mans

                                                                  A T. i a C., ja saben perquè

Torna la por a les puntes dels dits i vols desfer-te'n d'ella arrapant la paret. Que quede impressa, òrfena, damunt de les parets de qualsevol carrer o que es perda per alguna escletxa i s'ofegue en el buit -que és molt pitjor que ofegar-se a la mar-. Però no pots, els dits són teus i també la por. Aquesta por que continuarà viva mentre tu seguisques viva. Perquè també les fulles d'una falaguera, encara que tallades i formant part d'un ram de cementeri, tremolen d'una manera diferent a com ho fan les fulles de plàstic; perquè allò orgànic sempre tremola. 

I aleshores comprens que no pots i que has de guarir-te la por, i mires la mà i en el temps d'un cafè amb llet, llesta per a una telefonada, dibuixes el contorn resseguint les linies, notant el contacte del llapis sobre la pell. El full que després penjaràs sobre l'escriptori perquè et recorde què et cal fer quan notes com les puntes dels dits tremolen.

I el que cal fer també és telefonar-los o vore-los. Com el tronc que estén més branques per ajudar el tronc, jo he estés la meua càrrega. I he vist com apuntalaven el pes, com em tornaven més lleugera, com feien que tot tornara a ser més assequible. L'abraç -proper o llunyà- ha estat possible, els dits han tocat altres mans, i jo em sent terriblement agraïda i afortunada, per això ho escric. Això és el que celebraré als bars.