He tornat a mirar la mar. Només el cotxe s'ha enfilat per l'autopista, he callat i he girat el cap, tocant quasi el vidre, podia notar com s'afluixava el nus a prop del pit. El nus o la mossegada d'aquests dies incerts i que tremolen. La mar sempre m'ha afluixat la pena, d'alguna manera, eixa que ha anat transformant-se en més profunda, més nostra, greument íntima. Ara torna a ser-me útil, com si estirara els fils d'una titella, sembla que m'estén el cos i la mirada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada