Torne a l’Albufera. El dia enganya i de la calor estranya del migdia passem a un vent humit i fred. Febrer sempre enganya, recorde haver-te dit. Anem per la sèquia de Catarroja, observant les canyes, i més enllà, els camps d’arròs. Reconec poc més que canyes. La gent que sap d’aus es passa el camí mirant al cel, i de tant en tant, assenyala i fa fotos. Fan el silenci quan volen algunes aus a prop i de seguida, preguntem.. què són? Garses, picatorts.
El barquer, xarraor, conta algunes coses interessants però de seguida em perd i torne al paisatge i algun dia feliç. Si u es posa nostàlgic, parlaria del barquer – o d’aquell dia –. Més de trenta anys fent barques, ara parla del passat i de com ha canviat el paisatge: que aquest any no hi ha peixos, que als anys 70 açò era un abocador de fem. Però la nostàlgia i febrer enganyen. Et poden fer perdre’t pel paisatge com si tingueres un ham clavat a la gola.
No ho sabia, que el febrer enganya, però justament avui n'he estat conscient!
ResponEliminaQuina frase...l'última...
ResponElimina