Em mira amb els ulls mel mentre escolta el que li dic, i va posant el gest de qui entén i de qui sap què dirà quan acabe de parlar, quan tinga totes les peces que no funcionen exposades, una màquina que en hivern torna a estar espatllada, que pel fred té algunes peces al terra. I durant uns minuts, el soroll de la màquina espatllada és la meua veu dient-li que no estic llegint res que m'enganxe, ni Paral·lel 42 ni Ashbery (exactament, li dic o no ho dic i ho pense, a Ashbery que l'entenga son pare) i que estic cansada de llegir a una pantalla, del teclat i del ratolí.
Aleshores, com si tinguera totes les respostes amb eixe gest, m'acosta un llibre gruixut, de vora sis-centes pàgines, i diu, deixa-ho tot, llig açò. No cal dir que li he fet cas.
