dilluns, 7 de gener de 2013

i alguna cosa hi haurà fora que meresca la pena contar: no aquest verb repetit del jo. que arribí a la caseta després de tres mesos sense cap mena de fred i l'avi ens manà carregar llenya. la suor em va paréixer estranya en gener després dels mesos de fred. la mare s'encarregà de les branques més menudes, la neboda venia  per preguntar qualsevol cosa i parlar de la paella xicoteta que estava cuinant. a mi em molestava la màniga llarga i intentava que del carretó no caiguera cap tronc.

ja són història els tarongers de dalt, només queden les soques i l'espera de les llavors noves. el meu avi no sap si plantarà oliveres o caquis i ningú sap què farà perquè en qualsevol cas només ell decidirà, com ha fet sempre.

per això el diumenge no fou el verb repetit del jo: em vaig alegrar de fer feina física per no tornar cap endins ni cap a tu, que te'm repeteixes perquè no sé viure sinó és a mitges, amb el cos en un lloc i l'alè en un altre.

(no sé quines artèries ens uniran encara si les artèries estan en totes parts i a vegades no són les paraules)


1 comentari:

  1. sí que es posa bé, de vegades, contar les coses de fora que ens passen pel cos. Contar-ho, sobretot, perquè ho puguem llegir i escapar-nos també del jo.

    i quin plaer llegir-te, xiqueta!

    ResponElimina