Em mira amb els ulls mel mentre escolta el que li dic, i va posant el gest de qui entén i de qui sap què dirà quan acabe de parlar, quan tinga totes les peces que no funcionen exposades, una màquina que en hivern torna a estar espatllada, que pel fred té algunes peces al terra. I durant uns minuts, el soroll de la màquina espatllada és la meua veu dient-li que no estic llegint res que m'enganxe, ni Paral·lel 42 ni Ashbery (exactament, li dic o no ho dic i ho pense, a Ashbery que l'entenga son pare) i que estic cansada de llegir a una pantalla, del teclat i del ratolí.
Aleshores, com si tinguera totes les respostes amb eixe gest, m'acosta un llibre gruixut, de vora sis-centes pàgines, i diu, deixa-ho tot, llig açò. No cal dir que li he fet cas.
Doncs ja ens diràs si val la pena.
ResponEliminaAra he tingut un paró, però pel poc que he llegit, m'ha agradat. Quan torne, ja vos diré... :)
ResponElimina