dimecres, 23 de febrer de 2011

Senyal?

Anava cap a la manifestació del dilluns en autobús, asseguda al costat de les finestres, mirant passar la gent, i imaginant que seríem molts, els que estaríem a la Plaça de la Verge. Jo, que no em trobe còmoda dins d'un grup de gent, que he intentat tindre una participació més activa en la societat i que he fracassat per això mateixa i per desinterés i goseria i més coses, amb el tema de la llengua, des de fa temps,ho tinc ben clar, és un dels meus temes sensibles. Justament, vaig deixar d'involucrar-me amb Amnistia Internacional, malgrat que és l'organització cívica amb la que estic més d'acord, sobretot perquè és l'única que denuncia -que jo sàpia- el tràfic il·legal d'armes i aposta per pressionar els governs, perquè al grup d'estudiants de València no es feien les coses en valencià.
El fet és que amb tot açò vull dir que no sóc una ciutadana crítica o activa, que no exercisc tota la pressió que podria fer com a individu, però alguna volta isc del meu cau. I esperava que en fórem molts, per això veia a la gent que passejava per València, i em preguntava quins serien els seus temes sensibles, per què no veien la censura al propi país. Hi ha hagut senyal, però per a mi ha sigut molt fluixet.

1 comentari:

  1. Realment, no se què ens passa (quan dic "ens" em referisc a tots els valencians i aquelles persones que encara que no han nascut aqui es senten valencianes) que tenim igual de tot. Igual de que ens governen una colla de xoriços que tenen la poca vergonya de parlar de llibertat i drets humans, quan ells són els primers que no saben el significat d'eixes paraules. Igual de que la nostra llengua materna desaparega en uns anys. Igual de que es cremen (sense saber quí ni com) paratges naturals per a construir parcs d'atraccions abocats al fracàs. Igual de que et tomben la casa per allargar una avinguda fins a la mar. Igual de que tot açò siga "el pan nuestro de cada dia". El que passa des de fa uns anys a la nostra terra no té nom i el pitjor de tot és que ens alcem cada matí i seguim amb la nostra vida com si res. Ens és tot indiferent. La senyal, com diu Coralet, és practicament imperceptible. Aquesta impassibilitat la pagarem cara.

    ResponElimina