Durant un temps, vaig provar d'enviar els quasipoemes a concursos humils -quasi sempre- per si sonava la flauta, el jurat tenia poc de criteri i algú em deia, eh, segueix així o simplement em guanyava un tros del pa que tots els dies menge. Tenia l'excusa de la joventut. Però, encara que he de reconéixer que hi havia una part que volia guanyar, una altra, més soterrada, deia que no, que si guanyava seria perquè realment el jurat no tenia criteri, que el que escrivia si jo ho vera des de fora -com si això fóra possible- ho veuria com alguna cosa insubstancial. Ara fa temps que no escric, ni tan sols el desamor em fa escriure, ni la por ni l'urgència de viure. I la veritat, que no ha passat res per no escriure: açò demostra el poc de talent i la falta de disciplina que tinc, i sobretot, que el motor meu per escriure és llegir... com qui pinta un quadre perquè n'ha vist molts, no perquè tinga alguna cosa a pintar.
Si torne a escriure, si escric algun dia millor, i pense que sí, que em paga la pena intentar-ho perquè crec en allò que escric, aleshores, entraré en el joc, i tindré maneres per presentar-me.
Vos recomane l'apunt Maneres de no presentar-se de Josep Porcar que tornà a fer-me pensar sobre això d'escriure i publicar.
