passa de llarg si passes a prop de finestres obertes

John Irving, Hotel New Hampshire

tot comença una altra vegada i he afluixat la corda, la de l'abans i la del després, i només sent l'esvoletec d'alguna cosa que passa ara i que no sabria definir. i no vull, em negue, a buscar la felicitat en el moment, que no és això pel que el meu cor bombeja encara, les meues venes treballen contra la gravetat, la pell té més arrugues al voltant de la boquera. sabríeu dir què busqueu? si algú em deia fa temps que allò important es tindre una meta i no anar perdent-te per camins, ara li diria que hi ha camins per on paga la pena perdre's i que davant una tardor com esta, què fer sinó triar els passejos vora les séquies i els esquelets nous per estimar i els antics ben estimats? que viuré amb poca feina i pocs diners, però amb moltes ganes, que me les trauré de les entranyes, les ganes si cal. i riurem junts: no em contestaven al telèfon perquè estava telefonant a un fax. quantes portes hauré vist tancades sense que foren portes? qui sap, em diu algú, pot ser només eren finestres.

escrius correus tots seguits i tens trenta pestanyes obertes, el telèfon sona, i la cançó de Los Planetas es queda en el minut cinquanta repetint la mateixa tonada, no interromp cap fantasma la pantalla ni l'obeixen els dits, i les coincidències obrin noves possibilitats d'eixes que poden tindre començaments sense pors de finals, i escrius correus tots seguits i apuntes bé certes paraules i obris més portes, més portes encara i has de triar.

respires i apagues l'ordinador.

nits i matins

ho diré, a les nits, mentre la tele està encesa, jo em pose a buscar paraules. encara no sé trobar sense buscar i a vegades és com si estiguera arrapant els mots d'alguna paret seca en una cambra sense aire, d'algun desert. i mire de tant en tant les imatges per lliurar-me del pes, que per això m'agrada aquest blog, perquè mai he buscat cap paraula quan teclege en el rectangle en blanc, un paisatge obert, mar lliure i bones veles.

em pose a les nits a buscar-ne, i als matins, en el blog, només m'apareixen: no les exactes, només les meues, les que no vénen del jou sinó de la pruïja d'algun vers que em comprenga l'instant i que me'l faça comprendre.

l'hora blava

m'havia dit a mi mateixa hui que no escriuria, que deixaria que el temps passara silenciós, que aniria fent lenta per les pastilles i per totes eixes pedres que se't posen davant i et fan que et coste donar un pas rere un altre, et coste moure les mans, alçar-te del llit. és la tardor, l'hora blava del canvi, és el cuquet d'unes paraules que no dic i no pense i m'habiten el mos de l'estómac.

de tots els camins

contra el temps escric i escric i dic que m'angoixa el pas del temps. contra el temps òmplic la màrfega de somnis i somnie vinyes i coves secretes. contra el temps sé que ho tinc tot perdut, que ho vaig perdre ja tot i que no res quedarà dels meus ossos. contra el temps balle i recorde la teua veu, i estime i abrace amb la força de tots els camins de la sang.

no sé quan tornaré sobre els meus passos per sentir novament l'ofec blanc d'una nit sense ales. no sé quan serà, però ara invente que serà d'ací molt, ben lluny, i tornaré a dir-ho tot ben fort als apunts. ara m'entretinc en abraçar amb totes les meues forces, en escriure cada dia alguna cosa que em torne més lleugera, en dir adéu amb totes les lletres, conjugant la tristesa i l'alegria alhora. m'entretinc en sentir el que haja de sentir i en vèncer totes eixes metàfores que pren i viu el cos malgrat nosaltres mateixos.

sentiu la tardor que s'acosta? celebraré la seua festa en una vall blanca, promet vindre d'allí encara més feliç.

quan vinga el primer fred

és més nit, ara, ja ho sabem. i tanmateix, sentim una secreta alegria, l'alegria de la tardor de la que ningú parla, de les mans que semblen fulles, de les fulles amb què hem jugat, perseguint-les, trepitjant-les, resseguint les seues venes per trobar les nostres, que també tremolen. abandonem l'estiu com un amant massa fàcil d'estimar, i ara volem un fred que ve, una nit propera, el principi de totes les coses. serà el primer fred d'aquest any que comença en setembre un fred còmode, estimat. si véns a la tardor, et parlaré dels xicotets miracles i dels renaixements que comencen tallant-te els cabells.

crostes

de sobte em descobrisc plorant per la mateixa pena quan les paraules assenyalaven el camí a un altre lloc. és que tinc crostes en el llagrimal, li dic, amb un somriure. recordes, li dic, el que et vaig contar? aquella dona que em digué que les meues llàgrimes s'assecarien però que les d'ella no perquè plorava sense motiu? mai m'han dit una cosa més absurda sobre el meu dolor. no sabia aquella dona que el dolor no es pot compartir? que tanca, el dolor, que fa quistos i crostes en els llocs més insospitats, i de sobte una nit, quan creies que tot anava bé, sents la ferida com si t'acabara de passar? serà que els vidres trencats del passat romanen a la sang, i que poden esquinçar-te sense avís.  tanmateix, em diu, ets feliç, no minves, sinó que creixes. sí, només que a vegades he d'airejar la pena, ja saps, escriure-la.

exploten?

what happens to a dream deferred?
does it dry up
like a raisin in the sun?
or fester like a sore-
and then run?
does it stink like rotten meat?
or crust and sugar over-
like a syrupy sweet?
maybe it just sags like a heavy load.
or does it explode?
poema de Langston Hughes, escrit als anys 30. llegit quan fullejava el llibre La otra historia de los Estados Unidos, de Howard Zinn.

vindran de no sé on per recordar-nos que el temps ha passat, i que si tornem als llocs estimats, serem uns altres. traçarem la ruta fins trobar el moment just en què aparegueren, els amics que ens apegaren el cuquet d'aquell viatge, el poema que fou el fil per buscar els nous cabdells de nous somnis. traçarem la ruta que ens desvià, les portes tancades i totes eixes metàfores que només volen dir la vida mai és com l'esperes.

vindran del més secret de nosaltres, el nucli del cor on habiten els fantasmes, la pena més punyent, les frustracions, el que només contem en nits íntimes, als més estimats, el que fins i tot ningú sap. 

tots els somnis fins ara - les projeccions d'un futur que mai arribà, d'un jo que mai va ser- estigueren bé... els arreplegue ara en una capsa, amb tendresa, sense recança, perquè alguns somnis que no vaig somiar em trobaren, els vaig trobar.

barcelones, 3

el cor fluix torna malgrat la frase que vaig apuntar a la llibreta només arribar a la ciutat, no saber situar-te en el mapa i no sentir-te perduda. el cor fluix torna malgrat els amics, els poemes i  l'estació de frança. 

el cor fluix torna i no m'importa massa: la pluja que avisaven els ocells a prop de les teulades va aigualir-me alguns pensaments. 

al clavegueram de barcelona he deixat per sempre dos o tres fantasmes.

barcelones, 2

sóc l'amo dels meus somnis,
francesc garriga

de totes les coses possibles d'aquest viatge, has triat el somni. allò que estimes apareix només tancar els ulls, la dolçor del somni que comença, quan encara pots ser-ne l'ama. el dolor xicotet de la sofraja et dius que és assumpte de setembre, que sempre es transforma en senyal, en inflamació, al cos.

el sol crema els vidres, les hores s'amunteguen sota les parpelles.

sempre o no mai

m'alce ben matí per comprovar que no hi ha res del somni. ni tu has parlat de mi, ni jo he aconseguit despertar-me sense sentir que abandone un món millor.

les absències tenen això, poden conjugar-se de moltes maneres, amb el no mai o amb el sempre.

per no tornar

t'explique que no vull tornar a les paraules que tallen els fulls, les que em dugué la pena de saber-me per sempre òrfena, les que em trossejaven l'intent de viure. que no vull els adjectius de carn ni els verbs que sagnen. que no vull més pensar en desastres, caigudes, les visites a l'hospital pensant que moriria pels ocells bojos entre les costelles, la gàbia del dol. que tindré menys paraules, però les mereixeré més. que no ho saps, que la pena no creix en tu sinó contra tu? 

joc

encara tinc alegria de contar-te coses -el viatge, els poetes, la blamor dels migdies, els padrastres que m'han eixit de tant de llibre. què farem amb aquest insistent amor que guareix pors blanques i prova sempre d'alliberar-se? ja no dic que oferisc un cor al millor postor: tu sempre guanyaries si ens ho jugàrem a tot o res.

matins

qui sap per què aquesta no reflexió, aquesta no integració -tots eixos conceptes apresos de la psicoanàlisi- em fan oblidar que la sang s'ompli d'oxigen tots els dies. hi ha un plor que se'm podreix, no sé per on, no arribe al seu motiu. sé de l'ambivalència, les dues cares de la moneda, l'equilibri que no es troba en el cantell. si poguera només sentir la pena que em pertoca, la que m'ha de travessar fins la fi, només la que em pertoca.

són les onze, prenc un cafè i promet oblidar les xicotetes faltes.

barcelones, 1

jo voldria haver-me lliurat a l'alegria, que les primeres paraules foren escrites des de l'alegria, que els apunts d'aquests dies parlaren de l'entrepà de truita que em dugué la meua amiga al parc de la ciutadella, de les converses que verdejaren la gespa grisa de la ciutat, de les trobades que comencen per la xarxa i acaben amb bona sort -la bona sort que hem trobat, la bona sort que ens espera-; jo voldria no haver parlat de la pena, que la ciutat ha sigut molt més que una nit trista en un hotel, que també cal avesar-se a la felicitat, acostumar-se a nomenar-la, fluixet o fort, en aquests apunts o en altres. jo voldria haver dit més vegades gràcies, o que l'abraç que mai sé fer a hora, em trobara disposada, que mai he acabat de treure-li profit a la calidesa de la carn... jo voldria assajar apunts sobre la felicitat: començar, per exemple, a Barcelona.

anava a escriure que em tindries sempre que volgueres, que només una telefonada i jo la dona de les angoixes, intentaria salvar-te'n d'alguna, o et diria alguna cosa que et fera riure, que per a d'això estem els amics. però m'he vist hui al telèfon sentint com la flebesa, la petitesa de caràcter, em feia preguntar-te poc i malament mentre una veueta infantil t'acusava d'algun oblit que no he pogut oblidar. que depén de mi l'estima que te tinga, i ne tinc molta, que l'estima és debades, només que no he pogut evitar ser així, perquè és setembre, ja ho saps, mala setmana per no mirar-me el melic, per no sentir-me tros menut de carn que només té buits de por entre les fibres.

fa exactament un any de camí a Sant Mateu vaig plorar com si durant aquelles setmanes haguera acumulat al llagrimal i a totes les bosses del cos litres i litres de llàgrimes. no podia aturar el plor, i qui m'estimava aleshores, i a qui jo estimava, s'inquietà i debades, amb paraules, intentà calmar-lo. hi ha plor que només troba recer en l'abraç, però ell no ho sabia o no ho entenia. ja sabeu que hi ha persones que senten la necessitat sempre de dir alguna cosa, alguna paraula, com si el silenci i l'abraç no foren suficients, no foren allò necessari, l'acció exacta.

enguany no hi ha viatge, ni plore davant de ningú. no hi ha inquietud que no siga la meua, només un silenci compartit, opac, dens, d'allò que no es diu i que es sap, un silenci sense escletxes des d'on no pot escapar la veu per posar nom i verb a l'absència, al que ens travessa, al que perdérem. hui ha començat amb insomni, els repics de les quatre de la matinada, des de l'església, més greus.

l'estiu comença a perdre's en setembre, quan el vent pren el costum d'aparéixer de vesprada i les platges van buidant-se, un lloc que s'oblida fins el proper any. fa temps en setembre anava a la mar, a dormir en un estudi sense llum, un estudi que només tenia una finestra que mirava a una paret. la pluja ens solia sorpendre pel passeig i trobàvem l'aixopluc en el restaurant de platja París-Texas. jo aleshores imaginava eixa història d'amor que encara no he vist estirant els fils de les teues paraules, que me la contaven.

l'estiu comença a perdre's enguany sense haver tingut del tot un estiu com els d'abans, els de la mar i les migdiades que comencen amb lectures. i què hem perdut aquest estiu? intente fer una llista i no trobe res per afegir. no he perdut cap gran amor.

escriure sobre allò escrit. escriure dues vegades el mateix, que agafe gruix el que més por ens fa (tal vegada el silenci o la desaparició de la mare). escriure sobre el paper usat, un poc maltractat pel raspall amb què hem intentat llevar-li les marques. escriure i sentir l'alegria de no escriure sobre el blanc. escriure amb el mateix color per a les lletres si parlem del mateix dolor.

escriure i reescriure, i saber que hi hem afegit alguna cosa, i que, malgrat que esborrem les paraules primeres, o que les raspem, sempre hi queda algun senyal, algun afegit antic a allò nou: les cicatrius del palimpsest són com les del cos.

fam, una altra vegada

A vegades, alguns dies, se m'obliden els llibres a casa. Aleshores, vora la mar, ocupe el pensament en concentrar-me en el que hi ha. La llum de l'estiu que s'ha apegat al cos, el salt de l'insecte des de la meua pell a la sorra. Em concentre en això com si fóra una dèbil llum de l'horitzó que mires insistentment quan no hi ha lluna. No pense en els colps que em sé. Pense, tal vegada, en què el desig es fa més impacient si hi ha cossos quasi nus pel mig.

I una fam que també em sé no em deixa estar tranquil·la.

setembre per qui es quedà

Què farem ara en setembre els que no hem tornat de cap país estranger, els que no hem aprés ninguna paraula nova en una altra llengua, els que no tenim en la retina dies i dies de vent i aigua? Què farem sinó tenim històries sobre Lapònia, acomiadaments en hotels i somnis sobre la tornada a la llar? Què farem en setembre, nosaltres, que no hem fugit de la casa ni de la rutina, que no hem oblidat qui érem durant unes setmanes, que no podem dir que tornem, perquè no tornem, amb les piles carregades?

I de què parlarem, com creurem que renàixer és possible, i que se'ns ha apegat la llum de Porto o de les Illes i tenim la força per canviar coses perquè estem més vives que mai si hem dormit quasi tots els dies al mateix llit  i no hem obert cap porta nova? 

Contarem un setembre que comença mirant la mateixa paret blanca. Contarem el que ens queda encara, que hem aprés alguna cosa d'aquest estiu, que els buits hi són, que encara tenim por, i que tenim tanta fam de tardor com en teníem de primavera.

destí la mar

Vaig en bici, sola, destí la mar. La carrera és estreta i els cotxes, en alguns trams, han d'adequar-se al ritme que marquen els meus músculs. La primera vegada que vaig vindre per aquest camí amb un home, ell patia perquè no m'arrimava a la dreta. Jo no tenia por perquè, malgrat que ens acabàvem de conéixer, ell sabria curar-me les ferides. Així ho féu. Tampoc ara m'acoste a la dreta de la carretera, i encara que sí que tinc por, sé que sabré curar-me els colps i els blaus si caic.
També sabré curar-me les noves pèrdues.

herència

d'ell vaig heretar la feblesa dels genolls i una creueta que vaig perdre només uns mesos després de penjar-me-la al coll. d'ell vaig heretar els llibres de Saramago i Delibes. d'ell vaig heretar el nas i la manera de riure i fer gràcia, però menys. d'ell vaig heretar les històries familiars. d'ell vaig heretar anotar les coses que em preocupen, però més. d'ell no vaig heretar el dolor, i en canvi, encara no puc recordar-lo sense que senta com uns ocells bojos de pena m'ocupen el pit.