Diuen que el sentit més potent per tornar al passat, per al record, és l’olfacte. Hui, tornant a posar-me un altre estiu, la crema de sol, m’has vingut al cap, tu i l’estiu. Tu i totes les revoltes que féiem per acabar sempre davant la mar clapejada pels rajos de lluna. Era el nostre en el lugar menos pensado, eixe que prendrà importància als pocs mesos, quan cap cançó parle ja de nosaltres.
M’has vingut al cap, i jo que no he passat cap dol per tu, m’he vist plorant perquè aquest any no tindré eixa lluna mentre bese algú, perquè eixe algú no seràs ja tu, perquè ja fa temps que no t’estime, perquè ja no arriba el so de la mar a l’habitació. Serà d’altres, el nostre amagatall.
M’has vingut al cap, i jo que no he passat cap dol per tu, m’he vist plorant perquè aquest any no tindré eixa lluna mentre bese algú, perquè eixe algú no seràs ja tu, perquè ja fa temps que no t’estime, perquè ja no arriba el so de la mar a l’habitació. Serà d’altres, el nostre amagatall.
