Només l’estiu t’enpetiteix així la tristesa i et fa sentir que el temps, el poc de temps ací, és suficient. Només l'estiu es fa ser lleugera, només cos. Es difícil no mirar la pell que aguaita pels vestits i les mànigues curtes, com a cada llambregada hi renaix el desig. Només l’estiu té aquestes mirades, la fugacitat de la impressió d’uns cossos a la retina, la tornada al cos com la tornada al paisatge produït més enllà de la seua necessitat. Multiplicat, llençat al carrer, lliurat al contacte, el cos de l’estiu.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cossos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cossos. Mostrar tots els missatges
dimecres, 20 de juliol del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)