Diuen que el sentit més potent per tornar al passat, per al record, és l’olfacte. Hui, tornant a posar-me un altre estiu, la crema de sol, m’has vingut al cap, tu i l’estiu. Tu i totes les revoltes que féiem per acabar sempre davant la mar clapejada pels rajos de lluna. Era el nostre en el lugar menos pensado, eixe que prendrà importància als pocs mesos, quan cap cançó parle ja de nosaltres.
M’has vingut al cap, i jo que no he passat cap dol per tu, m’he vist plorant perquè aquest any no tindré eixa lluna mentre bese algú, perquè eixe algú no seràs ja tu, perquè ja fa temps que no t’estime, perquè ja no arriba el so de la mar a l’habitació. Serà d’altres, el nostre amagatall.
és primavera i per això ens retrobem. véns per a acompanyar-me als bars, a celebrar-ho, que encara és abril i estem vius, i encara que la pluja em retorne a l'abraç buit, als matins al llit sense esma, a una habitació massa freda, a la nit, la mateixa nit d'un dia lleig, el vi, el riure, les pel·lis de Rohmer i els poemes de Glück em basten per la vida. i et dic fluixet: si ara és ara i no tinc fred...
I agafes el bolígraf, tempteges damunt el full: unes quantes lletres sempre serveixen per traçar el cercle d’aire més ample, més gran que la boca, més gran que el cercle de l’ofec. I encara no has acabat d’escriure la primera línia, la més difícil, quan el bolígraf esdevé un objecte inútil, una corfa de plàstic buida. I tu aleshores més inútil encara: tenint paraules i sense poder escriure-les.
Hi havia xiquets a la sala, dues files davant de mi. Ens preguntàvem quin tipus de pare pot dur els fills a una pel·lícula així. Somiaran tota la nit en ombres i punys, amb el caçador de la nit. Tal volta el pare no sap l'argument de la pel·lícula, però de totes les maneres, quan acaba -jo encara tenia la por a les mans i agafava fortament una altra- els xiquets somriuen i els sent parlar amb el pare, com si res.
De sobte, torna a aparéixer davant meua una xiqueta molt poregosa, una xiqueta que tem la foscor. La veig tremolant quan la casa està a les fosques, girar-se cap a les ombres de les ombres, cap a les siluetes que marquen en la paret els mobles, la roba, les cortines i esforçar-se en desfer les figures que la imaginació construeix.
La mateixa xiqueta que després aprengué que dins la foscor pots veure, i que només et fas gran quan admets la foscor, les ombres de les ombres, la por.
Per alguna raó, en lisboeta tancat, el rellotge s'anomena "el cranc", que és un animal de marxa falsa, fent que camina cap enrere però avançant de costat perquè la gent no li agafe el sentit.
La por és una terra estranya, però el deliri ho és més. Veure't en front de tu mateixa convertida en cigne negre, en doble que t'odia i que lluita contra tu deu omplir-te de pànic. A vegades, literaturitzem la bogeria, ens oblidem del pànic, de l'allunyament dels altres, en definitiva, de l'aïllament.
La por és una terra estranya, només deixa de ser-ho quan la trepitges moltes voltes, quan no t'atura, quan fins i tot, aprens a anar descalça per ella. Una terra estranya que és també el viure.
és el que celebre: començar la vesprada amb un cafè amb llet ben fluix i tebi, no recordar quant a penes el pas pel quiròfan -per tots els quiròfans, per totes les pors- reconéixer cadascun dels abraços d'aquests dies, tornar a mirar per la finestra -com es fon la vesprada pel vidre, taca roja- no tindre en compte massa l'absència, notar aquell abraç que et doní en somnis encara ben a prop, vore als meus amics contents i mig bufats -els tanins, sempre els tanins- emocionar-me amb la música que ha sonat hui a València, començar La hija de Robert Poste després d'una breu passejada literària per Lisboa, repetir-me un vers de Glück al final del patiment, m'esperava una porta
Hi ha recuperacions ràpides i recuperacions lentes. Dolor que es transforma en cova, dins del cos, i por concreta que va esvaint-se. La por ara, aquells pensaments, a penes són ombres: queden restes al voltant de l'iris, han format un cercle gris tènue. Si t'hi fixes, veus aquells dies de fred. Si t'hi fixes més, veus encara les mans que acostares, com amb els braços allunyares els ocells de la por.
Hi ha recuperacions ràpides: estic en casa, mirant per la finestra, suament s'obri el cel i plou.
Diuen que de tant en tant, la seua mirada travessa no sé quin paisatge i es torna paret, mur contingut en el blanc de l’ull. No hi ha plors des d'on cresquen molses, no hi ha crits que atraguen ocells. Només una paret, una porció de silenci. Ell va veure fàcilment la paret, però no acceptà el que hi havia darrere.
No et cases mai amb un home que no estima els teus silencis.
Una vesprada a una plaça, en un poble, enmig d’una ciutat. La calor ha deixat al descobert les ganes de festa al carrer, les ganes d’havaneres a la plaça, les ganes de ballar ajuntant cossos i mans. Els teus ulls reflecteixen eixes ganes, eixa insistència. I es fon la por en els gots de cervesa: beus la por a glops, sense cap pensament que et nugue els braços al pit.
Enmig dels balls, la malaltia sembla esvair-se, tant lluny com el gebre de desembre.
Sovint, i no únicament en l'ús popular, el sado-masoquisme és confòs amb l'amor. Els fenòmens masoquistes, sobretot, són considerats com a manifestacions d'amor. Una actitud de completa autonegació en profit d'una altra persona i el sacrifici dels drets i objectius propis han estat sempre considerats com a exemples d'un "gran amor". [...] Si entenem per amor l'afirmació apassionada i la relació activa envers l'essència d'una persona determinada, la unió amb una altra persona sobre la base de la independència i la integritat de les dues persones involucrades, aleshores masoquisme i amor són dues coses oposades.
Erich Fromm, La por a la llibertat
Solament pots estimar si ets lliure, si no confons l'amor amb la simbiosi, l'amor amb la fusió, si no creus que l'altre haja d'omplir els teus buits...
Regalar sempre llibres que has llegit i has gaudit a les persones que estimes. Regalar llibres que no has llegit únicament en el cas que sàpies segur que a eixa persona en concret li agradarà molt, a excepció dels llibres de Jorge Bucay, de Fernando Savater i d'Arturo Pérez-Reverte, eixos mai es regalen. No encabotar-te en regalar poesia a la gent que no estima la poesia; no comences mai per Paul Celan si vols aconseguir que els agrade.Regalar llibres que no llegiries mai únicament en el cas que no siguen els tres autors citats anteriorment.
Regalar els teus exemplars només a les persones que estimes molt, o que per una o altra raó, són especials per a tu. Acceptar els llibres que et regalen sense posar-hi massa peròs, recorda que són regals, i no ho tenen perquè encertar (no amb tots comparteixes eixa afició -anava a posar-hi passió... ). No acceptar mai llibres de Jorge Bucay, Fernando Savater i Arturo Pérez-Reverte: estos els pots llençar al cap de qui te'ls regala sense preocupar-te per les conseqüències.
Per descomptat, aquestes normes es poden no seguir sempre que u vulga. Una llista de normes que no acabe amb aquesta frase no paga la pena.
Conec el fons, el pòsit del dolor que ha dibuixat els senyals que ara veus als ulls quan es queden fixes mirant un punt. Senyals que són pedres, pesos morts que estime bojament, cantells que esmolen la tristesa. És més fàcil veure’ls en aquestes nits, quan la lluna ix desenfocada.
Comprenc, ara a migdia, que encara que anem als mateixos llocs i als mateixos concerts, encara que ens creuàrem, jo amb el vel impacient d'una espera, tu preguntant-te encara qüestions que solament jo podria respondre't, no ens veuríem. Seríem el passat, transformat en un cos. En el fons, la decepció.
Imaginí, anit, mentre ell cantava Vetlatori, eixe soterrament ballat tristament en una carbonera, lluny del poble. Imaginí que en el teu vetlatori hagueren cantat i ballat, també tristament. Nosaltres haguérem dit - com els pares de l'albat- ara només podem plorar. Però els altres haurien dut el consol amb el cant i amb la gràcia del moviment del cos. Imaginí que sentiria el mateix que vaig sentir aquella matinada quan s'obrigué el matí entre el desastre i estranyament els ocells cantaren.