riurau holandés

fa temps que estic escrivint ací

el dia anterior

doncs jo abans d'anar-me'n a la costa de les ostres, volguera haver tingut un amor de primavera -eixe que serveix d'excusa per escriure poemetes que prompte s'oblidaran- volguera haver anat a Barcelona, volguera haver après cadascunes de les espècies de la macrofauna. 

però la por o alguna altra cosa pareguda, un tic nerviós a la ment, la falta de diners i algun altre desengany, ha fet que de cop i volta estiguera a finals de juny, soltera, amb només un article  llegit sobre el tema i sense cap poema que em servira d'excusa per no haver-me enamorat.

ni Barcelona ni la mar. ni pells d'estiu ni cinema a la fresca. 

que hi farem? la vida és això que contrasta amb les nostres expectatives i l'ajust posterior.

després ho escrivim. 

ni foc, ni fums, ni carn

doncs em diu que he canviat perquè ni la mar ni l'aigua formen part de la meua vida, ara. que em faig vella, que el fred m'espanta. i jo sé que això tornarà a canviar. que vindran més mars més fredes, i que em capbussaré com si no m'importaren els llavis indis i la gelor que sembla que et vaja a paral·litzar el cor.

avui em quedaré a l'asfalt. ni focs, ni fum, ni carn. 

m'assenyala el pit amb la mà esquerra i em diu que si sabera quin buit té a dintre entendria perquè està així, sense voler viure. i ja no sap dir molt més del que li passa perquè no entén què li passa. recorde aleshores aquell pardal que es pegava contra el sostre, els menuts ossos, i a tu dient-me que marxàrem, que l'espantàvem. i l'espantàvem, però sol, s'espantava amb el sostre opac i la falta d'aire. 

al pit no té cap buit, clar. al pit entre altres coses té el cor. ho haguera entès si li ho haguera dit? haguera continuat colpenjant-se el pit contra la paret d'això que no entén? 

vaig marxar amb una miqueta del seu desassossec. em vaig notar el cor, em vaig alegrar que algú, fa temps, posara en dubte el meu buit al pit. 

Excursionista, on vas?

La font és a casa
On marxes per eixa senda excursionista?


Hi ha una font al seu acabament


Però si tens aigua al poble
o la pots comprar del Pirineu embotellada


Sí, és cert, però el que busque
no ho trobe al seu final
ho respire mentrestant


senda


Verdcel




Promet xiular quan marxe. 

una creix i va oblidant per exemple que hi hagué dies que visqué a la vora de la mar i que l'angoixa es dissipava només nadant. una creix i parla del passat com si fóra un cos, una altre home que va oblidar - i no som diferents, una miqueta segons amb qui estem? i no érem diferents?. una va creixent i oblida que estava molt sola, als dinou, als vint, als vint-i-dos. que feria molt, que la ferien molt. que algú li deia que era Jane Eyre, però amb faldes curtes i l'aroma de l'horta de quan femen el camp. una va creixent i s'adona de quantes hores mirant-se el melic, com en aquest blog, últimament.

una es cansa,  una ha crescut una miqueta més i és capaç de donar més. una es sent també una miqueta domesticada, una miqueta molt menys lletraferida, una miqueta més comprensiva.

a una ja no li importa massa que tal o qual no la desitjaren, que la deceberen, a una li importa, en canvi, no haver estimat massa bé. 

en el fons, una s'adona que hi ha alguns molt semblants a ella, que aquest blog el podria escriure perfectament un altre, que semblem dibuixats amb els mateixos quatre traços. 

tot és química. 

corpresa, corpresa

perquè mires la por sota les juntes dels ossos, i no ets impassible, i et sorprén el propi batec que havies confòs amb algun soroll somort. com si s'haguera fet de nit i notares el so que dissimulaves. el so del batec és el so de la por, el batec t'assenyala la vida i la mort. i tot perquè anit vingueren tots, perquè no vingueren tots però jo em mosseguí la llengua i oblidí les absències. que tocava ahir trist menjar xinès? que hi havia globus? que algú s'havia oblidat que tens un cor? tocava riure, anit, i celebrar que algú tingué la feliç idea de sorprendre'm. 

i la por no s'esvaí,  però la vaig dir, i tots em respongueren. i vaig recordar els versos:

no us diré pus mentides, ara basta:

vosaltres sou els meus millors amics

perquè sé que sou millor que jo en tot.