ja és dia dos, alprazolam

i si el silenci és un no d'aquests que cauen a l'estómac buit? i si demà serà el crac de l'os de l'esperança que es trenca i he de tornar a apropiar-me d'un altre esquelet? i si esta nit és l'avantsala del sí? i si és la febra la que ha permés que els pensaments cecs caigueren dins de l'aigua barrejada amb paracetamol?

oh, no m'ho tingues en compte, aquestes penes vénen per una certa torpor, no mai per mesquinesa.

adéus encertats

per a la primavera necessitava un altre desenllaç, i per això, durant els somnis he assajat diferents maneres de dir-te adéu i diferents maneres de no dir-te adéu. però ja és el segon dia, o el tercer, o l'últim d'aquest temps en què el present es fa paràsit meu, amb les seues evidents faltes, i obeïnt el vers no hi ha finals encertats, trie la manera d'acomiadar-me de la rídicula esperança de tindre'n un, de final adequat. 

per a la primavera, em desfaig de penes menudes, amb la voluntat d'un estiu que s'òmpliga de desenllaços i de mi dient adéu encertadament. 

després de la glossa improvisada, trií el camí que no passava pel meu antic carrer. vaig girar el cap, això sí, per mirar cap al fons, cap a la plaça ampla, nova, lletja, plena pel dia de músics i gent de Disseny. la llum difusa del bar no arribà a il·luminar el meu antic balcó, però vaig endevinar que les plantes, malgrat tot, seguien vives i vaig notar el calfred del passat als artells dels ossos.  

el passat hivern, no volia marxar del carrer que havia anat teixint el meu present, com tampoc, aquest dissabte, després del garrotin, la guitarra, i els accents de les Illes i de les Terres de l'Ebre, volguí ni vull marxar de la ciutat.

però les sabates que duc necessiten xafar noves terres perquè ací m'estic quedant sense cap excusa per viure. però, a vegades, amics, no vull més que xafar els carrers de sempre, sense cap excusa. 

bastarà per salvar-me un poc de vi i farcir-me, per dins les entranyes, d'acceptacions d'adéus que no vaig dir i que vaig dir, sense saber-ho del tot. bastarà el maig musicat de mar i les nits que m'emportaran pels pubs, buscant llum. bastarà els àngels perduts que troben el meu llit, bastarà la superficialitat d'un missatge en el mòbil, bastarà el nyesprer de davant la casa que vaig perdre (bastarà abaixar el dramatisme, que res és tant greu, que, en el fons, no he perdut tant)

bastarà per salvar-me, un nou fracàs, una nova pèrdua, i regirar-me, per dins el cos, la força de totes les paraules, mentre l'esperança és una cadira buida, que ni vull veure ni vull ocupar.

València

no és nit freda per ser abril

no és que fora insuficient la cervesa o el sucre, que no m'estimara els abraços, els dolços, forts, comunicatius abraços, no és que no estiguera rient-me, només fou una ombra, una minúscula ombra sense nom ni mots, que es creuà entre els meus pensaments i niuà rere l'ull, i l'humor vitri es va anar enfosquint. 

no és que no vos estiguera estimant, sobretot en eixes nits de vida que no brolla i que cansada, voldria desaparéixer de mi mateixa, sense haver signat encara cap armistici que dure més d'un any, no és que no vos estiguera estimant incondicionalment, amics meus, només que una ombra, després de les postres, travessâ el meu cervell i haguí d'acompanyar-la més al fons, allà on me deia, i assenyalava una matinada de soledat. una matinada càlida d'abril vora l'escriptura. 

let's make a toast for...

només per veure créixer el cascall de vora les carreteres que em tornen al lloc del principi. que sempre hi queda la voluntat, sota les presses, l'alprazolam, les infinites i menudes faltes. només per aquesta nit, que regalaré una planta a algú que estime, perquè no se'ns muira l'amistat estreta. només perquè el verd de l'abril no ens faça recordar la crueltat del signe del naixement, ni que la marca violàcia del vi als llavis no es torne aspre acomiadament no dit. 

només per la paraula, el brollar que ens fa créixer, el silenci que deixarem als morts. 

només per poder dir, mil cops més,  a tot he arribat tard, menys a tu.

atlàntic

i em descobrisc novament com si haguera vist una foto de mi mateixa des d'un angle que mai abans havia provat d'enfocar. que estrany, retrobar-se amb els antics pensars cecs, amb els antics diaris amb la mateixa descurada lletra, amb l'abril de núvols que viatgen lluny, ponent endins.

amb el mateix motiu escrit en una carta tu volies un amor de primavera, jo volia un amor d'estiu.

aquest estiu em promet a mi mateixa estar al nord, amb els núvols, a la costa, sense el mediterrani.