tot es pot explicar en quatre carrers

i no em fa mal ja passar pel carrer quart, perquè la dolçor de tot per primer cop ho envolta, quanta llum encara recorde d'aquella habitació, multiplicant-se fins al terra, fins al meu desfici que res descorda. ja no em fa mal  aquest sol i aquest caminar sense ningú, aquesta ciutat podrida i massa cops enemiga, aquesta mà sense pells, aquest carrer que ja no és meu ni teu. 

i em fa bé passar pel carrer quart i pensar-te enamorat.

realismes

joan didion es sorprén d'esperar encara, un any després, el seu marit mort. conservava la roba als armaris, i les sabates, ben disposades, al costat del llit. una irracional esperança, menudíssima, havia fet cova a l'estómac. i són les sabates, polides, les que la fan adonar-se'n. un xicotet detall i la connexió, un xicotet detall, i de sobte, la realitat. 

sempre que parlen d'esperes, pense en la meua menuda, irracional esperança. els detalls que encara hi són, anys després en la casa, els detalls que hem anat tombant, pel treball del temps i a favor de la realitat. 

la millor manera d'estar al món, més que l'optimisme o el pessimisme, és el realisme. La proposta més radical. 

He deslligat la boca per dir sí.

del montón

Elegiu bé a qui voleu donar-li el muntó...

vas acoblant-te al vestit que et deixa la vida, aquesta rutina que és una segona pell. i ballar? i somiar? no sembla que ara importe massa, quan tot està a punt de florir. i el mite de les epifanies i els reptes de badar cels propers? 

demostre la quietud amb aquest respirar lent, traçaries un cercle si seguires els meus moviments. 

trucs

en cap cas, em diu, pots mostrar el tremolor als ulls dels corbs i les àligues, no deus mostrar els punts on el mos et faria més mal, la deficiència que arrossegues, el tros de pell més fràgil. no deus, perquè cauràs, perquè et faran caure, perquè hi haurà el pou del dubte, perquè et faran cridar, perquè cridaràs sense paraules, perquè no entendran els teus gestos que floreixen sense por. de l'esquerda més petita que mostre la veu, del llagrimal, et rosegarà aquest temps de tremolor.

ho entens, ara, per què mai he volgut jugar al truc amb tu?

benviguda

el sol ja m'ha separat la pell, i a sota, la sang es conjuga per combatre la tristesa, aquesta lenta tristesa a la que em podria tornar addicta, o a la que m'he tornat addicta, la que m'és. el sol ja m'ha separat la pell dels ossos, i camine més lleugera, amb vent entre les venes, les venes grosses i elàstiques que arriben al cor del març. 

què he de fer, si solament hi veig les coordenades del meu cos? alce la vista i cau la primera milotxa. el març dels meus viatges i caigudes i vols ha començat. estimada enemiga la por, benvinguda.