marché aux esclaves

Pour toi, mon amour

Je suis allé au marché aux oiseaux

Et j'ai acheté des oiseaux

Pour toi

mon amour

Je suis allé au marché aux fleurs

Et j'ai acheté des fleurs

Pour toi

mon amour

Je suis allé au marché à la ferraille

Et j'ai acheté des chaînes

De lourdes chaînes

Pour toi

mon amour

Et puis je suis allé au marché aux esclaves

Et je t'ai cherchée

Mais je ne t'ai pas trouvée

mon amour

Jacques Prévert

buscant els antics apunts de francès, he trobat aquest poema que ella ens ensenyà quan encara no m'havia enamorat veritablement d'algú. ens el va llegir i explicà, després, com li va copsar que un poema d'amor no fóra d'amor, que hi parlara de cadenes. nosaltres la mirarem sense entendre perquè hauríem de témer un poema així, què ens deia eixe poema de terrible, quin soroll de cadenes entre les síl·labes ens havia d'espantar.

la mirarem amb els ulls opacs, sense dir res, i va concloure que les noves generacions ja no ens sorpreníem del mateix, que ja en sabíem de la gravetat de l'amor.

han passat més de deu anys d'aquest poema. he escrit moltes vegades el greu amor en la pell més fràgil del cos. he buscat cadenes, pesades cadenes, per a amors que no ho eren, i m'han ferit els canells cadenes, pesades cadenes, que altres que no m'han estimat compraren per a mi.

ara em copsa aquest poema com no ho va a fer la primera volta. 

massa curiositat per tancar els ulls

del primer bes a penes recorde el sabor, només el nas gran que s'acostava i que em feia pensar en com acoblar el meu a la seua cara. del segon bes, recorde que vaig veure com ell tancava els ulls, i una llengua que feia gust del que havíem sopat, una llengua que milloraria amb els mesos. del tercer bes, el petit mos que em deixà un senyal roig entre el rosa dels llavis. 

del quart bes no he sabut trobar el gust d'allò que podria començar: per mi els ulls blaus sempre han sigut indesxifrables.

sempre he tingut massa curiositat com per tancar els ulls quan bese. 

immune

he obert el blog i immediatament he pensat en aquests dies en què no escric. que estrany, de vegades, el silenci.   va formant-se el que anem a escriure mentre callem. a vegades, tant lentament, que entre una paraula i una altra, hi ha hores de buit de veus. i no ne trobe a faltar cap -l'absència d'una veu també és companyia.

he obert el blog i he pensat en l'home que fuma massa i en què des de fa mesos, les converses giren sobre el mateix. em pregunte si m'he immunitzat o si és l'edat. 

no sé si haguerà suportat aquest fred a l'altra casa, si les parets, les finestres, hagueren servit d'alguna cosa, li dic. les cases velles són fredes, li dic, han acumulat massa acomiadaments a les juntes, i ell sap de què parle, i que parle d'una altra cosa. no podem descuidar-nos contra el temps, em diu, no podem aturar el nostre esforç contra l'enduriment, l'aspresa, ho entens? La suavitat que trobem ens ha de valdre el doble.

pot ser si que haguera suportat aquest fred a l'altra casa, hauria trobat les juntes suaus que subjecten el món, la meua vida.

que no em faria res que em besaren

- Abans d'adormir-me tanco els ulls i compto els homes que no em faria res que em fessin petons. Els compto amb els dits. És molt agradable. Però m'entristeix no poder pensar en més de deu.

La casa de les belles adormides, Yasunari Kawabata

Què penses abans d'adormir-te?

ja des del principi, pot ser

pots acomiadar-te d'una persona o d'un lloc durant mesos, pots anar acomiandant-te sense saber-ho del tot, no està l'adéu en les mans ni en les paraules, només en alguns gestos, en alguna manera de mirar. pots portar el final en les parpelles, i en els somnis, veure't ja lluny dels carrers o d'eixos braços. no sé en quin moment vaig saber que el no seria l'última paraula meua, pot ser des del principi. 

no sé si el preu que he de pagar per cada adéu va augmentant cada any, però el meu cos cada vegada és més aspre, i més meu. 

aquest home ja no l'estimaré, aquest carrer ja no serà meu. 

propòsit segon, la risa

I ara diria "defender la risa"
Del blog, La vida té vida pròpia

jo també vull la risa en el gener de fred, entre les entranyes del dubte i la fragilitat, les paraules que ens fan més forts perquè assenyalen la feblesa pròpia, i la reconeix, i riu d'ella ben fort, amb tot el cos. jo també vull la risa que no s'espera, eixa per la que no haguérem apostat un dimecres de vesprada, sense diners per a una pinta, amb el desig arromangant-se les ganes. que no, que no, que estic cansada de topetar amb la por dins dels ossos, que dic que no, que no, que no al no, que no a aquesta fugida que ens buida. riure tant fort i tan desmesuradament, i tant bojament, que quasi acabem ofegant-nos. riure fins a la tos. que no, no podran amb nosaltres, ni nosaltres amb nosaltres mateixos.