hui he sentit com si jo mateixa fos un paper que arrugara i llançara al fem, sense res escrit. menuda i aixafada. i esbandint aquesta imatge, ha vingut el fuet de la por per marcar el ritme de les vàlvules del cor. he caminat més ràpidament, he llegit tots els noms dels carrers per oblidar el ritme del cor que no vull meu.

la por, les vàlvules, el cor: els he escrit en el full que he llençat a la paperera, després d'aixafar-lo fortament.

propòsit primer

el dramatisme senta malament a certes edats, i per això pretenc, de l'ara, de mi, i de qualsevol relació, la lleugeresa. 

no, sí...farrera

imagina farrera esta nit en què la calefacció no marxa i no queda prou ratafia per sentir-nos el cos calent. imagina el viatge fins allí, imagina't amb els pensaments tranquils, anant de banda a banda del paisatge, el descans de la ciutat. imagina que comences un poema en el quilòmetre setanta de l'autopista, i que no parla de l'amor que et dugué fins allí, anys abans. 

ara has d'obligar-te a pensar que tots els no amaguen un sí, que tens un sí que redola per la casa, ara, a punt de        quedar-te en silenci fins no saps quan. 

torna-li la trompa...

recorde la meua àvia queixant-se de nosaltres tres, i repetint la frase "torna-li la trompa al xic". m'ha vingut esta imatge, avui, ple de ferralla el cervell, cap poema entre els òxids del pensament, quan m'he sentit novament com una trompa, sense saber qui la gira ni perquè. 

qui sap si és la por al dolor o la por a la felicitat el que fa aquests girs incomprensibles: jo mateixa ben lluny de mi.

anava a escriure sobre un conte de Carver, d'eixos que et deixen la malenconia apegada a les pestanyes, però he pensat que els diumenges millor no abandonar-se. deixaré els personatges en el llibre i hui faré tot el possible per no creure en l'hostilitat del món. també de nit hi ha llum. també, pot ser, en un país que no hem somiat, podem ser feliços. 

s'asseu un home al meu costat, li reconec els ulls presos al vidre i els forats sense dents de la boca: el barri està ple de gent així. també m'acomiadaré d'ells, quan haja de marxar, dels espectres que tan sols sé si somien en un altre lloc, en morir pot ser en un altre lloc. el barri està ple de gent així, jo estic deixant els meus somnis apegats al llit perquè la casa em recorde. ja signí el contracte de l'adéu, i l'he sabut amb mi des de fa mesos, i tanmateix, que difícil dominar l'art de perdre, Elizabeth. 

l'home baixa del bus i jo darrere d'ell. el mire directament als ulls, com una manera de salutació. em respon el buit. la vida, a vegades, em crema, com un raig de cocaïna pujant cap al cervell. 

perquè podem

escriure ací per aconseguir més llum, escriure ací perquè vull pensar que demà, dos de gener, també haurà mort una part meua en els brindis amb cava, i seré capaç de fer funcionar la maquineta dels somnis, els que guardem sota les parpelles. jo, atea de les epifanies, de les marques del calendari, vull que demà, a les finestres tremolen tots els rajos, i vibren, a la gorja, l'alegria i la pena. que triem vibrar, demà, perquè podem.