tot va bé per tavernes? em pregunta, i jo diria un bé però el bé amagaria un com sempre aspire a alguna cosa millor, i en este llarg recorregut des del final que fou un inici em tem que hauré perdut bons anys per esperar anys millors. però no és greu, com la cançó del Vegas. no és greu i responc un bé solt sense cap punt suspensiu.

tot va bé, senyores i senyors, i aquest blog que amaga moltes altres entrades del desfogar-se perquè com no vas a cansar-te de mi si la setmana comença i ja no em suporte. doncs tot va bé, i algunes coses que des de fa temps que no canvien i haurien de canviar, lentes perquè tarden, que són totes aspiracions a estar molt bé.

les vintisetrevolucions ja no són vint-i-set i si gire encara, si he de girar, vull fer altres coses. tot va bé, i amolle un punt final.

cèltica

com ningú dels amics masculins venia, l'amiga em va dir que a veure si trobàvem algun braveheart perdut a València. fa temps que busquem bravehearts amb devoció però res, les expectatives hollywoodenses no funcionen a l'Horta i allà ens trobaves a les dues assegudes al banc apegat a la paret parlant d'uns i altres com si fora una conversa interessant dir de quina tribu pertanyien els hòmens que venien al pub. jo duia una pinta de cervesa i en eixe moment qualsevol tema de conversa anava a parar als hòmens.

hi havia algun heavy amb l'aret típic a l'orella, una mitja punki mitja bona xica, un hipster despistat. vaig col·locar tots al seu lloc i vaig mirar les etiquetes de lluny, com sols miren els borratxos.

la música celta era el que menys importava, havia anat per conéixer l'amic d'un amic que tocava la guitarra. a poc a poc, la música em va adormiscar i reconeixia cada cara com un possible amant. el braveheart, però, no apareixia.

les amigues començaren a adormir-se també i em mirava les botes i enyorava no haver vingut amb vaquers i un escot amazònic. aleshores, el concert acabà i l'amic de l'amic -home de llavis molsuts, ulls blaus, nas com un ganxo- vingué a saludar-nos i no sé com isqué espaordit llençant a terra un abric que penjava de la cadira.

promet que no vaig fer res -i pot ser eixe fou el problema per ell-  només li vaig presentar a l'amiga i vaig preguntar per l'amic comú però el xic estava molt nerviós. tant, que un segon de silenci va fer que fugira: clarament no era cap braveheart.

vaig acabar la nit d'espectadora de partides de dards:  les meues amigues contra dos d'aspecte adolescent. després ens contaren que un construïa missils i l'altre era policia. em mosseguí la llengua per no dir res d'eixes professions, una infusió més i cap a casa. hurthearts som, res de brave.

a spiral notebook

he estat rellegint els poemes de Kooser -llegits al 2008- i no m'han agradat tant com recordava. m'agraden però no tant, i aquest no tant ha sigut dolorós -una mica, almenys- El poema que comentava l'altre dia.

A spiral notebook

The bright wire rolls like a porpoise
in and out of the calm blue sea
of the cover, or perhaps like a sleeper
twisting in and out of his dreams,
for it could hold a record of dreams
if you wanted to buy it for that
though it seems to be meant for 
more serious work, with its 
college-ruled lines and its cover
that states in emphatic white letters,
5 SUBJECT NOTEBOOK. It seems
a part of growing old is no longer 
to have five subjects, each
demanding an equal share of attention,
set apart by brown cardboard dividers,
but instead to stand in a drugstore
and hang on to one subject
a little too long, like this notebook
you weigh in your hands, passing
your fingers over its surfaces
as if it were some kind of wonder.

sis de cisellar

1

la vida són tres o quatre punts des d'on gires al voltant, sense saber-ho. tres o quatre records més marcats, tres o quatre temes fixos. com eixe poema de Ted Kooser on parla de la llibreta i els temes i com els temes a mesura que et fas gran es van reduint.

2

la crueltat també ha de veure amb la veritat, però en aquest cas, la teua crueltat diu el que és de veres? De totes les maneres, jo sóc tan figa de creure el que dius: que no sóc capaç de doctorar-me en res, que em perden massa temes.

3

tot ho somatitze i quan parle situe el buit al pit i l'enamorament a l'estómac. i dic totes les cèl·lules que em sé i recorde tots els cadàvers de la sala de dissecció i em diu ella que hi ha el cos imaginat i el cos real. i jo sé que el soroll que fa el crani d'un ocell contra el sostre quan no troba l'eixida no és el el soroll de fons del meu cos. però com explicar el que sents sense fer referència al cos? i com explicar el dolor per fer-se entendre? i com no somatitzar? com dir-ho tot just?

4

la dificultat de no ser sentimental i de no caure en l'exageració per explicar sentiments. o el dolor. últimament no veig més que conflictes. l'empresa, la meua vida dic, és fallida.

5

estic a punt de fer que formes part del passat, com açò. 

6

la vida és un desfici constant i de tant en tant ric. ric molt per compensar el meu dramatisme. perquè la felicitat no la somatitzaré? només somatitzem els conflictes?

quan estudies et passes els dies pensant en tot el que podries estar fent i no fas per culpa d'apunts, llibres i nervis. quan estàs a Holanda penses totes les coses que faràs quan tornes: i tot és vague, unes il·lusions més que unes possibilitats. quan estàs a casa t'imagines Les Açores com el punt on començarà una altra vida.

creies que havies superat això de les fugides i les epifanies, però no.

si em tornen a preguntar que com estic o que si estic bé, respondré: sí, en conflicte o sí, insatisfeta com sempre. una resposta més optimista que l'altra, les dues seran veritat.

Holanda està tant lluny

trobe a faltar alguna cosa de la meua vida anterior però no sé exactament què. em sembla que viatjaré lluny  d'ací poc si aquesta insatisfacció continua buidant-me els dies. dic que no sé què i que no sé quan i mire el rellotge i no vull parlar del futur: veig com ens van buidant les converses i les busques fan el soroll d'alguna cosa moribunda.

però els que parlen amb mi no ho senten i em queixe a Bekir i em contesta que la porta de la seua habitació sempre està oberta. i imagine que torne al poble que està sota el nivell del mar, amb les seues clòtxines i els hòmens amb arracades de vaixells d'or i que tornem a riure perquè jo no he trobat my dutch adventure.

però sí que la trobí i malgrat tot el que no vaig viure, trobe a faltar eixa aventura, el fet de l'aventura de la meua vida anterior que vaig trobar-me. 

i sembla que està tant lluny Holanda i jo tant lluny de mi a Holanda.

és més difícil tornar que anar-se'n: ja ho intuia, però viure-ho és un altre tema.

diu que per a lligar el que has de fer és mirar fixament el xic. però a qui dirigeixes la mirada, això és un altre tema.

la teua ambigüitat ha fet que la vida decidira per tu. si desitjaves justament eixe final no encertat, això és un altre tema. 

senyora de les altures, dels meus abismes: que em té igual que siga una moderneta si m'agrada este grup (també m'agrada Dietrich però això és una altre tema)

he tornat i alguns diuen que ara tinc la cara diferent. que la meua fesomia s'ha assentat -no sé a on, però això diuen- 

em digueren el mateix després que ell morira i després de fer l'amor per primera vegada. sense saber cap dels dos fets, la gent que feia temps que no m'havia vist deia que la meua expressió havia canviat.

la vida assentada sobre aquests tres fets fonamentals sobre els que gire: la mort, el sexe, els viatges.

i alguna cosa hi haurà fora que meresca la pena contar: no aquest verb repetit del jo. que arribí a la caseta després de tres mesos sense cap mena de fred i l'avi ens manà carregar llenya. la suor em va paréixer estranya en gener després dels mesos de fred. la mare s'encarregà de les branques més menudes, la neboda venia  per preguntar qualsevol cosa i parlar de la paella xicoteta que estava cuinant. a mi em molestava la màniga llarga i intentava que del carretó no caiguera cap tronc.

ja són història els tarongers de dalt, només queden les soques i l'espera de les llavors noves. el meu avi no sap si plantarà oliveres o caquis i ningú sap què farà perquè en qualsevol cas només ell decidirà, com ha fet sempre.

per això el diumenge no fou el verb repetit del jo: em vaig alegrar de fer feina física per no tornar cap endins ni cap a tu, que te'm repeteixes perquè no sé viure sinó és a mitges, amb el cos en un lloc i l'alè en un altre.

(no sé quines artèries ens uniran encara si les artèries estan en totes parts i a vegades no són les paraules)

1, 2, 3:

desitjar tant i no desitjar res

i haguera desitjat, si haguera sabut què desitjar com ho vaig saber alguna volta. i ell no sap que cada any des de fa deu em repetisc el poema cada vegada que no faig trenta anys i que espere aquesta data com una solució al poema: si el desig apareixerà just en el moment en què jo haja de deixar del tot l'habitació a les fosques. si serà igual que la llum de la vela que algú a qui no estimaré prou haurà encés per mi i jo podré descansar amb un desig clar i fàcil de dir.

perquè ara encara desitjaria el que no pot ser i així abocar-me a qualsevol lletra del Vegas o a la rima amb la química que tot ho cura menys la vida. perquè encara pense em tallaria els braços i és una exageració per la manca de racionalitat i no per l'emoció i per això no serviria per a un poema.

i per això no en faig cap de poema per tots els anys que passen des de fa deu anys... i els dies del meus aniversaris tinc una tristesa de fons que acompanye amb un desig d'un desig que acabe per fi amb el poema.

-tinc el cor trencat.
-per qui?
-tinc el cor trencat de base.

no sé en el seu cas, pot ser en el meu tot es qüestió de la recaptació de serotonina. pot ser només és un circuit que no funciona al cap per una manca d'una molècula. de la mateixa manera que la bogeria del meu cor no té res de literatura. només són unes quantes cèl·lules que tenen el costum de marcar un ritme diferent i les contraccions es disparen.

si és així, al fet de no ser feliç desapareix tota la culpa del tu pots i no vols.

Sosa per a la vida

igual que a vegades sent com si xafaren fulles al pit i el soroll fa eco entre les meues costelles, avui he sentit que volia arrancar-me la bena de la ferida ràpidament (sense tindre bena ni ferida)

a la taula, no em veies, però imaginava que els meus dits tamborinejaven l'espera de trobar-me per fi la pell a  l'aire i no haver-la de tapar ja més amb res.

que tot estiga visible sense exposar-me. que no se m'oblide que aquest és l'adéu definitiu i tot serà d'una altra manera.

no hi ha ferida, només és un canvi. demà jo també hauré canviat però avui deixa'm recordar el que no serà i  el que se'm queda dels dos per a quan haja de contar tot el que he viscut.

Xé, me'n vaig a beure.