últims de juliol, principis d'agost 3

A vegades tinc tantes ganes de parlar amb tu, que les paraules em cremen a les genives i a la gola. Encara.

últims de juliol, principis d'agost 2

Es pot ser feliç sense treball, sense nòvio i sense casa pròpia. I sense comprar-te eixe vestit que et senta de meravella.

feliç, encara

Si m'agrada recordar-te, és quan et recorde feliç. A poc a poc, el temps va envellint també els records, però hi ha alguns que es conserven intactes, alguns records que el temps oblida. Com si allargàrem la mà només un poquet i sentírem el tacte, la llum, tot allò que morí, que és passat. Si m'agrada a vegades somiar, és quan somie que en alguna part el temps es bifurcà i una jo encara viu al costat de la mar els estius i els amors. Somiar que és present el que està mort. Si alguna cosa faig contra el temps, és recordar-te: feliç, encara, en el meu cap.

últims de juliol, principis d'agost 1

també costa acceptar la felicitat (ací imagineu que hi ha una foto meua, jo feliç)

ficció

Que hi ha coses que ocorren sense perquès, i fins i tot, sentiments sense perquès. Que les coses són, i ja està, i encara que puguem iniciar-se en el canvi, les coses i el món són, la vida és: aquest estiu i aquella por i aquella fam. I malgrat que puguem transformar el paisatge o l'Estat, encara que la vida no és el que voldríem -aquesta experiència que es multiplica, aquest dolor que es multiplica- açò és el que tenim. Que les coses són, que el silenci és, que el buit és, que l'enyor és.

adéus d'estiu sense llàgrimes

Només ha tornat la soledat, he pensat que aquestes eines informàtiques l'accentuen. Avui és un dia en què hi ha més quietud a la casa que mai, i la mateixa quietud als nervis, com si hagueren oblidat un poc els potencials, els corrents elèctrics. Tinc en el cap París, i com oblidí París després d'un mes. Tinc en el cap qui era jo quan creia en les fugides cap endavant, com torní de París i em semblava a una lluerna: només m'encenia, només volia moure'm. Només ha tornat la soledat, he pensat en els adéus, aquests adéus d'estiu sense llàgrimes.

en aquesta banda

sé que aquests dies la vida, la bona vida, no ha estat en una altra banda. Fins i tot, malgrat jo mateixa.

fugen les paraules i has de dir que fugen perquè tu voldries dir una altra cosa, voldries dir que a vegades hi ha trobades efímeres que et deixen senyal, perquè voldries dir que, encara que no has pogut véncer l'ofec en forma de nus a l'estómac, de pes al diafragma, saps que el camí és aquest: aquesta fam enorme de present, de terra, música i amics. una fam de mar que et plena el cos i que a les nits, somies les ones, la posidònia i els líquens. una fam enorme, simplement, de converses sota pins sense importar-te massa si dius o no dius, si rius o no rius, si en setembre tornaran els cruels ocells de la por. fugen les paraules perquè tu no mai has parlat massa de la felicitat i no saps per on començar.

viure l'estiu

Només l’estiu t’enpetiteix així la tristesa i et fa sentir que el temps, el poc de temps ací, és suficient. Només l'estiu es fa ser lleugera, només cos. Es difícil no mirar la pell que aguaita pels vestits i les mànigues curtes, com a cada llambregada hi renaix el desig. Només l’estiu té aquestes mirades, la fugacitat de la impressió d’uns cossos a la retina, la tornada al cos com la tornada al paisatge produït més enllà de la seua necessitat. Multiplicat, llençat al carrer, lliurat al contacte, el cos de l’estiu.

una altra rutina

Me'n vaig perquè l'estiu imposa una altra rutina, uns dies que espesseixen els rellotges, uns dies que prenen l'aparença d'habitacions buides, plenes de llum, de dones que miren per finestres, de vibracions a la pell. Sembla que no res vaja a trencar el teixit de la calor, la son i les converses. Si hi ha adéus, aquest estiu, no seran per sempre, si hi ha adéus, ens avesarem als acomiadaments amb vi.

Més lentament que abans, vénen les paraules i volen paper i llapis, una altra rutina. 

Jo també sé ser lleugera, ho sóc a vegades quan camine per València, sense cap destí concret i sense ganes de tindre'n. Quan no hi ha cap pensament que em pese més que una pinyol de cirera, quan no recorde cap bes amb enyorança, quan xafe l'asfalt com si xafara la terra on creixen les garroferes, des d'on es veu la mar. Jo també puc dir que tot canvia, que només cal una llum més bonica i un poc més de vi, que no hi ha cicatrius per a sempre. Jo també sé dir que aniré a les Illes i esdevindré una altra i enmig d'alguna festa, diré que les noves etapes sempre comencen al costat de la mar, i durant uns segons, totes tres creurem en forces externes i miracles que niuen en les ninetes dels ulls d'alguns hòmens.

A vegades, jo també pese el que pesa l'esquelet d'un ocell,  i aleshores no m'importa que el sentit de la vida siga només el de viure. Jo també vull ser lleugera, per això no vaig a les Illes, ni crec en les resurrecions de l'ànima, ni en les etapes que comencen amb un brindis: pacient, continue fent el meu treball, el cos ple de cositons, el viatge fins als Pirineus, la troballa d'una felicitat que roman.

separació

Tu ausencia ha llegado a atravesarme
como el hilo a una aguja
tot lo que hago está cosido con su color.
W.S. Merwin, "Migración"

En el teu cas, només canviaria el primer vers: la teua absència em travessa.

equilibri

Tot el que ha passat, l’hospital, el fred, i la fam que crema la llengua i l’estómac. Per què aquesta deixadesa, si ací i ara, hi ha tota la bellesa per als ulls? Per què tornar sobre el somni incomplet?

Si recorde aquella por també recorde el seu revers, l’abraç que la féu fugir.

tota la bellesa que ha de vindre

Avui anava a escriure sobre tu i sobre aquell vestit que no pogué tornar-me l'estiu, quan l'única ocupació era estar enamorada. Avui, però, he tornat a desitjar tindre onze anys i m'ha vingut el plor com cent colps a l'estómac, insistents, i la por que vaig tindre s'ha enfilat pel cos i m'ha tornat titella.

Avui anava a escriure sobre el vestit del blau que pren la mar quan ve la fosca de la nit, i el fet de cremar la roba com si cremares records, però he tornat a sentir els cantells esmolats del dolor a l'estómac, i he recordat tots els altres estius i els nous estius, sense vestits blaus ni fosques, i tot ha anat afluixant-se, fins que he aconseguit traçar novament la ruta d'aquests dies, tota la bellesa que ha de vindre.