fam

I de sobte tens tantes ganes de notar el sol a les cames, als braços que encara estan sota la roba, a la panxa, a les cuixes, tantes ganes de notar un vent suau que et fa pessigolles, de veure la vibració de la llum damunt de la superfície de la mar, de sentir l'excés de llum als ulls, que eixes ganes boges, eixa altra fam, et fan oblidar el dinar. I qualsevol altra cosa, com un desamor o una malaltia.

perdre'm pels teus ulls

però només un poc. Només mentre sent el mareig  per unes copes de vi, mentre tinc el gust dels tanins a la llengua, només els minuts en què torne a sentir les ones damunt de mi, vora la platja, quan deixava el cos mort i els ulls tancats i em concentrava en el tacte de l'aigua en la pell. 

Només les hores en les que conseguisc romandre, concentrar-me en el tacte, aquesta volta, de la teua mà sobre el meu braç. 

S'acaba març i em cure la por amb tanins i amb llibres. També amb tu. Deixe que el roig obscur del vi em pinte els llavis mentre parle del que la vida és i del que espere. Em torne a perdre pels teus ulls, però només un poc. 

perdre's

no vull perdre els fils de les paraules que em salven. no vull perdre'm en altres.

a les puntes dels dits, la por o altres mans

                                                                  A T. i a C., ja saben perquè

Torna la por a les puntes dels dits i vols desfer-te'n d'ella arrapant la paret. Que quede impressa, òrfena, damunt de les parets de qualsevol carrer o que es perda per alguna escletxa i s'ofegue en el buit -que és molt pitjor que ofegar-se a la mar-. Però no pots, els dits són teus i també la por. Aquesta por que continuarà viva mentre tu seguisques viva. Perquè també les fulles d'una falaguera, encara que tallades i formant part d'un ram de cementeri, tremolen d'una manera diferent a com ho fan les fulles de plàstic; perquè allò orgànic sempre tremola. 

I aleshores comprens que no pots i que has de guarir-te la por, i mires la mà i en el temps d'un cafè amb llet, llesta per a una telefonada, dibuixes el contorn resseguint les linies, notant el contacte del llapis sobre la pell. El full que després penjaràs sobre l'escriptori perquè et recorde què et cal fer quan notes com les puntes dels dits tremolen.

I el que cal fer també és telefonar-los o vore-los. Com el tronc que estén més branques per ajudar el tronc, jo he estés la meua càrrega. I he vist com apuntalaven el pes, com em tornaven més lleugera, com feien que tot tornara a ser més assequible. L'abraç -proper o llunyà- ha estat possible, els dits han tocat altres mans, i jo em sent terriblement agraïda i afortunada, per això ho escric. Això és el que celebraré als bars. 

                                                  

m'estén el cos i la mirada

He tornat a mirar la mar. Només el cotxe s'ha enfilat per l'autopista, he callat i he girat el cap, tocant quasi el vidre, podia notar com s'afluixava el nus a prop del pit. El nus o la mossegada d'aquests dies incerts i que tremolen. La mar sempre m'ha afluixat la pena, d'alguna manera, eixa que ha anat transformant-se en més profunda, més nostra, greument íntima. Ara torna a ser-me útil, com si estirara els fils d'una titella, sembla que m'estén el cos i la mirada.

amb les pluges

Créixer novament en març, amb les pluges. No fugir aquesta vegada. Tornar als llibres i als passejos tranquils per Vivers, sola o acompanyada.  No encendre el llum quan es fa fosc. Saber que en abril sempre acabe enamorant-me d'algú. Caminar prop de l'hospital mirant el clivell que em separa de la mort. Decidir anar als bars, a celebrar-ho.

Sobreviure

- 51 años, y aún no he salido de la escuela. Tanto estudiar para no salir de la escuela.

-Y repitiendo...

-Sí, y con dudoso éxito. Bueno, algún éxito ha habido. Algunos que vinieron a darme las gracias... "Me hice biólogo gracias a usted". Y también sonoros fracasos. Hubo uno al que le dije, el último día de la escuela, yo sólo quiero que te hagas adulto. Y el me preguntó, "y eso que quiere decir?". "Pues que vengas cuando tengas 18 años a verme". Ni eso consiguió. Lo mataron antes. Se lío a tiros con la guardia civil en un atraco. Que fracaso como maestro que ni a eso le enseñé. Ni a sobrevivir.

Me casaré cuando me enamore

Tot el que diu en esta cançó m'agrada

Aprendre

T'havies perdut. No feres cas dels senyals que et guiaven cap a la direcció contrària, et tapares la vista per no vore-les. Però a dins, hi bategava la decisió que no prenies, com un animal que s'alimentava de tu. I a poc a poc, et deixares dur, et desdibuixares, com el guix és desdibuixat per la pluja. I ara, enmig d'alguna part que et durà no saps encara on, tornes a repassar amb ganes el contorn, allò que no es pot desdibuixar, i ho fas millor.