Com quan anàvem corrent a ensenyar-li la ferida al pare perquè sabíem que ell ens diria les paraules precises, les que ens guaririen més que el cotó en pèl banyat d’alcohol. Sabem que no tots els abraços són iguals, que no totes les paraules ens serviran, sabem qui o què ens cal per tornar a agafar aire i sentir com la sang torna a colpejar sota la pell.
Torne a creure que les hores es poden rebel·lar contra el trajecte que marquen les busques d’un hivern com aquest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada