hoy aquí, mañana allá

va ser quan arribàrem a València que el recordí. Lázaro era un veí dels meus avis, de quan vivien al Raval de Massamagrell, i de tant en tant ajudava el meu avi en el camp (el meu avi sempre ha necessitat gent a qui manar). era un d'eixos hòmens vinguts d'una zona de més fred que no parlaven massa. quan li preguntaven què tal, sempre solia respondre el mateix: hoy aquí, mañana allá. en la família repetien aquesta frase per resumir la vida i pot ser el meu avi la deia també per fer burla de Lázaro que mai havia conseguit gran cosa: ni camps, ni caseta en la muntanya, ni respecte en la família. 

la meua àvia deia que era un tros de pa i que  feien el que volien d'ell la dona i la filla.

vaig pensar durant temps que s'havia mort penjat d'un pont perquè juraria que la meua àvia m'ho contà així, però després ella ho va negar i em va dir que no, que va ser cosa de la diabetis. 

(trobe que de Lázaro ja he parlat una altra vegada, formaria part d'això que diuen els filòsofs de poble)

i trobar-te amb la roba d'estiu com una invitació.

fa temps em venia a la ment, quan deia adéu a algú, que podria agafar-lo i posar-lo dins de la butxaca de la meua jaqueta prop del cor. el duria amb mi i vigilaria que no passara fred. la fragilitat dels altres ens recorda la nostra i el món pot abatre'ns en qualsevol moment.
deien adéu avui m'agradaria haver agafat alguns d'ells i haver-los posat en la butxaca. dur-los amb mi, fer-me'n càrrec.

take care.

a vegades, diu, si sent dolor m'agrada passar fred. per què el fred també és una classe de dolor. i sentint la fiblada l'altre dolor se'n va. sóc holandés, però sóc immune pel fred per això. he passat moltes nits a la intempèrie.

take care, darling.

diu, quan sóc feliç em preocupe i pense que en algun moment seré infeliç una altra vegada i que no ho podré suportar. sóc feliç i crec que no dec. aquesta infelicitat que mantinc com una mena d'addicció em salva de caure al fons de la pura pena. no podria sobreviure a la infelicitat després de la felicitat.

take care, little Jeremiah Johnson, beautiful blue girl.

tot està ja lluny d'Holanda

1

tot està ja lluny d'Holanda

2

i després dels hams dels pensaments, et trobes tu sola asseguda mirant al full en blanc que du per títol coses per fer quan arribe. ets incapaç d'emplenar-lo.

3

quan ahir anàrem cap al port ja de nit i amb el vent que només he conegut a Holanda, pensava en això, en la realitat. el vent i caminar són suficients per deixar d'imaginar el que no és i el que no serà. 

pensava en tots els que no ens és prou la vida, que no l'acceptem, i comencem amb històries projectades sobre pantalles. ací les paraules serien només enganys i no servirien per fer-te més lliure.

els dies abans que arribara ma mare pensava que estaria bé perquè ella em duria la realitat, els peus a terra. però només sóc jo la que puc signar l'armistici amb les obsessions que amaguen penes, pors i angoixes per  no pensar en un horitzó tort com la meua escriptura.

(ai, hi ha persones que et tornen a la realitat, com eixe que em diu, de tant en tant, deixa't de romanços i vés a rebentar-ho tot)

4

necessite nous ingredients per a la història. hauré d'estimar el que tinc i no tindre por de perdre trens.

5

al tren que no vaig agafar, òbviament, em vaig enamorar d'un bell holandés. Bekir diu que era la més bella de les oportunitats.