dir-ho breument

hem de dir-ho breu perquè no tenim temps, hem de dir-ho breu i precís i ho oblidem. l'altre dia volia tornar-li a dir que l'estimava i el pensament creuà entre altres pensaments i només vaig prémer la mà com si. hem de dir-ho tot breu i generós. ho diré breument, diu Nacho Vegas, simplemente te quiero y eso duele. Ell sempre tan vital. Però abans ha necessitat una cançó d'uns quans minuts per poder-ho resumir, però la brevetat si es fa fómula no és més que un buit entre més buits. Pot ser necessite tots aquests apunts per poder dir-li algú breument que l'estime, sense peròs. O que vull viure, sense peròs. Totes aquestes paraules en línies, a vegades, inconnexes, errants, que volen arribar a una frase o dos - déu vulga que no siga un vers amb rima. 

Totes les cançons que parlen d'aus que tornen, de mans que són urpes i d'hòmens que saben que la soledat més pura no la guareix la cocaïna. Totes les cançons per guarir la soledat. 

ho diré breument: tinc por, a més. 

diumenge, recorden, dimarts, recorde

1

em dóna un bes com mai me l'ha donat, espontàniament a la galta, mentre em passa el braç pel coll amb afecte. que estrany, vora els trenta rebre aquesta mostra d'algú que no mai ha tingut paraules d'estima. que estrany, com si de sobte, trencara les lleis de la relació que establíem. una certa i còmoda distància, després de tot, després dels anys d'haver-s'hi acostumat. 

2

i xarra, xarra molt del passat... no serà aquesta la primera vegada que em parla així de son pare? 

3

la vellesa l'està entendrint, ensenyant. pot ser és perquè el viatge està a prop, i imagina que jo em casaré amb un holandès i ells hauran de viatjar en avió per veure els besnéts, que seran pèl-rojos i una miqueta ravatxols. 

i aleshores, recorde que ell marxà buscant feina en un tren de fusta, sol, sense papers, i jo vaig amb segur addicional, dues targetes que m'asseguren que no patiré fam, un repel·lent per a mosquits i internet a la residència. 

4

mon pare de ben xicotet també anà en un tren de fusta cap a l'estranger. l'acompanyaven, clar, la germana i la mare. el meu avi ja feia mesos que s'havia instal·lat i havia trobat treball com a obrer. en una de les estacions, la meua àvia no sé on aniria però els va perdre de vista i estigué buscant-los durant mitja hora. diu que es va espantar molt. diu que al tren feia fred i que el vent entrava i sortia com volia. m'agradaria haver-los vist amb les maletes de cuir aquell matí que encetaven una vida en un altre país. les mans menudes de mon pare sostenint la maleta que no mai he trobat, els ulls grans i foscos. 

een maand

aquest serà el temps més llarg que passaré fora de casa, ho he dit hui estranyament, com si no mai abans m'ho haguera preguntat. seran el vent, el fred, les ostres, les clotxines, les cases cúbiques, les bicicletes, els mariners que no coneixen el Mediterrani. seran els holandesos que no coneixen el valencià, les vesprades lentes, lentíssimes en una habitació amb vistes. seran l'anglès rudimentari, el poble petit i insípid, els laboratoris moderns i les botes prestades. 

aquest serà el temps més llarg que passaré fora de casa, ah, però tindré mar. 

els anys que tenim a penes mostren el que hem pogut viure, si la vida ens ha sigut difícil, si tenim aspra la memòria. els anys a penes mostres quina maduresa tenim a la pell, quines batalles hem donat ja per perdudes, quina enyor se'ns cola sempre en la mirada, quin oblit hem pactat. em vaig fent gran, els trenta estan prop, i sé que no viuré massa bé aquesta xifra. el pas del temps significa viure però també morir.

i què significa morir sinó perdre tota la gent que estimes?

ell em mira com si no hagueren passat els anys -vuit anys ja- i sentencia que seré de les dones que no saben envellir, que em costarà veure'm arrugues, no tindre ja l'adjectiu jove a l'abast (fa vuit anys em va dir que em costaria créixer). el mire i no m'espanta el que em diu, em ric, sé que pot ser serà de veres però amb els anys, també es van diluint els conflictes. el temps fa que signem l'adhesió amb nosaltres mateixos i anem anant, anem anant... 

desplegar cors, 2

som en certa manera electricitat i buit. hi ha molt de buit dins de nosaltres, el mateix buit que hi ha a l'espai. la negra fondària, l'absència de color entre la matèria. sabeu que per la repulsió electromagnètica sempre hi ha un petitíssim espai entre les pells? 

en estes coses pense perquè fa temps que no desitge cap pell i perquè estic pendent de com bombeja el cor dels que estime. per l'electricitat. 

desplegar cors, 1

m'escriu impressionada perquè ha vist el documental, i a mi em ve, com una olor, el sopar a la terrassa, les restes del menjar al plat, les converses que es barrejaven amb mirades que mostraven a parts iguals una certa distància i un cert desig. el record desplegat sobre el cor. cap emoció s'estén amb ell. només aquella nit i el fet que algú nomenà aquest científic tenaç i el seu treball amb els cors com si fóra un artesà. 

helicoïdalment torne a amagar sense recança la nit d'un estiu en què parlàrem de cors sense parlar de buits ni de desastres. 

i diuen que la primavera

en cuanto a la primavera, es lo que escriben los poetas ebrios

cuando atrapan al tiempo raudo

con el anzuelo de las palabras...

y regresan sanos y salvos a su sobriedad.

Como la flor del almendro o allende, M. Darwix

se'ns escapa, la primavera, la que ni està sent massa cruel ni massa cursi, amb els jerseis que anem amagant i les bufandes. i l'embriaguesa va i torna mentre llegim a destemps, amb poca llum, passejant-nos pels versos com qui cau de tant en tant en sons que l'alliberen. 

sana i estàlvia, encara. sans i estalvis, encara, els que em queden ací. ningú ha perdut el seny per l'ham de la carn. 

cremar-se

no queremos versos ardientes, queremos versos ardiendo

Batania

no recorde qui era, la jove, però va dir com si m'anara consumint sense entendre'm. o pot ser no era així, exactament així, només recorde que era massa jove com per dir això, que es consumia, el símil del foc, la vela. pot ser deia que ningú l'entenia, però era artista (poeta? fotògrafa?). hi havia la foto d'ella a la revista, tenia cremant la mirada i per això l'he guardat en la memòria. llig Batània i la seua actitud contra la domesticació i em ve al cap aquella doneta del suplement d'un periòdic.

en una de les caixes tindré l'article, jo sóc de les que guarde, no de les que cremen. jo sóc de les que vol sobreviure, no de les que cremen. 

no sé si recorde bé, però trobe que la jove talentosa es va suïcidar. 

de persones colgades en espills

ja sé, ja sé que em direu que exagere, i sé que literaturitze, malament i de la mala literatura, però m'he vist un moment a l'espill (envellisc, i a mesura que envellisc cada vegada em mire menys) i he recordat com era jo quan estava amb ell i a penes he sabut dir què hi havia de mi, aleshores. cabell llarg, plors descompassats, sense ulleres. no té a veure amb l'amor, voler-se com se's amb algú o amb algú altre, però pot ser és l'inici, el primer sí. 

i on quedà aquella dona tant dramàtica amb un home tant dramàtic? colgat en un espill compartit, sense literatura. 

del Montgó a l'Atlàntic

la maleta és roja perquè no em perda, perquè mentre sàpiga on estan els llibres i les fotografies, no temeré ninguna nova ciutat ni cap mar nova. la maleta és grandíssima, i tanmateix, sé que no cabrà la por ni l'espera. ara prepare la roba d'abric i pense en com preparar-me per al colp, per a les negatives. com si una poguera preparar-se a força de no il·lusionar-se massa. 

avui, mirant el Montgó i el clapejat suficientment blau com per emocionar-se, pensava en com serà el blau més fred d'una costa menys amable, sense cap record encara, tot blau per emplenar-lo de roig. 

en tres passos

ara quan note com el batec sembla que es desboca, sé el que pot vindre després: l'excès de corrent elèctric i l'espera rítmica perquè tot torne a la normalitat. pensar el cos és pensar la mort. 

quan estava a punt de signar un adéu a  les mans d'un altre, pensava en la mort. quan ara van acostant-se els dies en què estaré a quilòmetres de distància, pense en la mort. pensar en la mort per no pensar en els acomiadaments. pensar en la mort pròpia per no pensar en l'enyor.

diuen que Avern, de Louis Glück, va també sobre la mort. Va fent-se vella, la poeta, i va escrivint més sobre la mort. Diu Andrés Catalán: no ens ofereix consol però sí il·luminació. Eixa és la poesia que et fa pensar en la mort sense consol, però, pot ser, amb menys por. És a dir, la vida amb menys por.

en quatre passos

Vora quaranta anys, i es queixa que ell, l'home que comença a estimar, no li respon un t'estime amb un t'estime, que no li respon un bonic amb un bonica, que no li acaricia una carícia, en definitiva, que no l'estima com ella vol. Quaranta, li pregunte? Sí. Ací ningú evoluciona, no creieu?

Vora quaranta anys i la dona diu que vol que l'admiren i la respecten, que l'amor vindrà si l'admiren -i ella admira- i la respecten - i ella respecta. Què ha de veure l'admiració en tot açò? De lluny no s'estima. Si em demaneu què espere pense en la totalitat.

Vora vint anys i ell em digué que jo podria dir la frase de no sé qui "no demane gran cosa, només estima infinita".

Vora quaranta anys, vora vint anys, vora trenta anys. Ací qui evoluciona, qui canvia?

diu Félix Rodrigo que si deus, pots, agafant la frase d'algun savi i posant-la en aquest temps en què ens estimem el benestar més que la llibertat.. el benestar, el cafè dels matins, el sofà, demanar un taxi per anar a la cita de la psicoanalista o per tornar a casa, la pel·lícula dels diumenges de la tarda. diu que hi ha ja gent que no pot, ni tan sols pot, tindré un amor platònic amb la llibertat. 

la llibertat, la veritat, la consciència. parla d'eixes coses tan poc actuals i tant modernes.

una miqueta angoixada, respire quan m'adone que almenys sé quan estime platònicament la llibertat: quan als matins, encara amb alguna lleganya, agafe la bicicleta i pedalege.

domesticacions

1

- I no creus que hi ha gent que està abocada a la no felicitat?

- Sí

- I?

- No crec que a tu et passe això.

2

Tu no necessites un nòvio, tu necessites un Superman.

3

pensava jo l'altre dia en la literatura domesticada, que veges tu  perquè he de pensar en estes coses, ara, quan hauria de preocupar-me el fet que no entenc les pel·lícules en anglès o que no tinc una maleta suficientment gran per al viatge. pensava en què m'he cansat d'explotar el lloc sentimental aquest, on he intentat unir els anversos i reversos, sempre en conflicte, pot ser perquè vull arribar al nucli dur d'alguna cosa (imagineu ara el pinyol d'un albercoc, mossegar tot el temps la carn per arribar només a un pinyol, no sé si m'explique).

no es pot construir res si dubtes sempre, òbviament, i és ací on torne a cometre el mateix error: "sempre", "tot".

no trobe la meua veu, que és igual que dir: ací m'estiren un braç cap al nord, allà l'altra cap al sud. 

pensava en totes estes coses, i quan les contava ahir, em digueren la raó d'aquest desfici, clarament, directament: sí que estàs desfaenà.

En fi, m'he cansat del dramatisme. D'aquesta manera d'escriure. D'aquest blog. D'aquesta manera de viure. De mi dramàtica. Demà més.

ni la poesia ni les plantes. el que em reconcilia amb la vida són els amics. alguns amics.

repensar i reflectir-se

parlar de sentiments i no semblar una sentimental. reflexionar. reflectir-se al pensament. mirar-se a l'espill i fer una ganyota és el mateix que utilitzar -de tant en tant- la ironia al parlar. 

la distància que necessites. prendre distància de tu mateixa, la mateixa que t'apropa als altres. 

quan arribem, sempre hem de buscar el iaio entre els tarongers, arreglant els tubs de goteig o dalt de la bastida, pastant. aquesta volta el trobe mirant el porxo que acaba de construir, vora la piscina. que bonic, li dic, ell somriu com només somriu eixes vegades, quan contempla l'obra feta i algú li diu que ha treballat bé, que ha aconseguit alguna cosa. sóc obrer, em diu, sóc feliç així, cadascú ha de trobar el seu quefer. i com solen fer les persones que no han sabut mai expressar l'estima, em dóna uns descompassats colpets al muscle. 

una xicoteta ablació del cor

mentre tenia els cables damunt del pit, enganxats als elèctrodes, pensava en el poema de l'apunt anterior. elèctrodes, cables, amor. al cap i a la fi, tot es pot reduir a la química. les taquicàrdies no m'han vingut per la primavera, tant literària, sinó per un defecte, comú, de naixement. de tant en tant, el circuit canvia, i els potencials es disparen i es realimenten (retroacció positiva, es diu). com quan coneixes algú, i el pensament va alimentant el que la realitat encara no t'ha mostrat, i pot ser no ho faça mai. quan el pensament, la imaginació, va alimentant l'enamorament, i aleshores, els efectes elèctrics es disparen. 

els efectes de l'electricitat

when you fall in love, my sister said
it's like being stuck by lightning.
She was speaking hopefully,
to draw the attention of the lightning.
I reminded her that shee was repeating exactly
our mother's formula, which she and I
had discussed in childhood, because we both felt
that what we are looking at in the adults
were the effects not of lightning
but of the electric chair.


Part 4. del poema Prisma de Louise Glück, al llibre Averno.

feliç, çilef

                                                         a Cinderella, per fer que el blog estiga més acompanyat, o siga jo...


per a restablir l'equilibri, trobar el que uneix l'anvers i el revers dels mots que no sé dir, m'he pres píndoles de la felicitat, he estimat com una adolescent, he jugat i -m'hi he jugat- en la fràgil línia que separa algunes amistats del llit comú. vet aquí que vaig obrir el blog, enèssim blog aquest, després de dir adéu a un home que no vaig estimar - estimar en majúscules, ja sabeu-. un blog que fou una barca nova on els rems serien els mots. 

passen els mesos, i la tristesa com sempre ret més que l'alegria a l'hora d'escriure. m'ancore en els mots tristos, els de la pena, els de la mort, els de la pèrdua. m'hi ancore i oblide els rius glaçats dels Pirineus, el verd  terra de l'Horta, l'olor de la mare, les mans amigues que m'han cosit i recosit els pedaços de pell que no m'he estimat.

sovint faig dels apunts, uns apunts tristos, on estenc el dubte i el deute. a vegades, mujer de las angustias, visc sense viure'm. ah, però, sempre és temporal. 

lluitem per trobar un punt d'unió de l'anvers i el revers dels mots que ens són més veritat, els que ens escriuen.

realismes

la primavera s'acostava i per això el verb es debilità i jo vaig deixar-me fluir amb ell. no recorde cap música, aquell dia. les paraules prengueren el lloc al pentagrama buit i el blau d'uns ulls va foradar el petit espai entre les meues costelles. no existia, l'home que vaig creure que eres però tampoc va existir la dona que cregueres que jo era. les paraules només serviren per fer eixir la serp de l'amagatall. vam seguir-la, vaig seguir-la. 

no vaig veure com era realment la nit que m'oferies, una enganxosa, morta pell de serp. 

expedicionar-me

no vindré ferida per l'enyor d'un país que només existeix en la distància, perquè ja he enyorat el que havia d'enyorar a la vida, i el tinc cosit, l'enyor, a les parpelles. tornaré sense creure que si ací no sóc feliç no és perquè no hi haja atlàntic, o neu, o tulipes. ja sé quanta felicitat puc suportar en cada lloc sense tu. 

per això marxaré amb ganes, al nord, vora una costa que no conec, històries que em contaran en els dies sense sol i que jo recordaré per contar-vos-les. 

Eren els meus setze. Aleshores visitar els cementeris era fàcil, deixava vagar els ulls pels noms sense crebassa al cos. I vaig veure el meu nom en una altra fotografia. L'oval de la cara, la data de naixement, les flors mortes. 

Eren els meus vint, mon pare ja havia mort. Els meus ulls no eren lliures, pertanyien només a una llosa. Furtius, escapaven una o dues vegades. I vaig veure el meu nom en una altra fotografia. L'oval de la cara, un altre, la data de naixement, una altra, les flors de plàstic. La llosa del meu nom prop de la llosa que vam elegir per ell. 

Ara tinc vint-i-vuit. Quasi es poden tocar, els noms. Dic les síl·labes dels dos noms, quan hi vaig, la rima consonant de l'herència.

dones que estimen hòmens que no estimen les dones. dones perdudes en abraços buits. dones que es penjarien d'un ham només per notar que estan vives. dones que no s'estimen les cicatrius del seu cos. dones que no saben estimar. dones de pell i ment fràgil, a punt de trencar-se amb cada adéu.