del riu o del poema

els ulls em couen de son, note la pesadesa del somni, el revers del que és i no somnia. escric perquè així trobaré un camí que farà rius i costes planes. res faré ni diré res de nou: l'aigua és la mateixa i emociona quan la sentim a prop. 

no escriuré paraules que no pense. fugiré dels plors que no em pertoquen, que són d'una altra, qui espera a l'altra banda del riu o del poema.

notícies d'una lectura

no cal esprémer les metàfores, escriure paraules que no penses, adornar el que dius

això, em diu, això justament, a mi que em falten sempre les paraules, que vull i no vull escriure, que ho faig senzill perquè no en sé més, i no hi ha cap grandesa a sota de les línies que li envie. i aleshores, des d'algú que no ets tu, et diuen que ets fosca, que no s'entén -que no t'entenen- i t'hi reconeixes. escriure sense saber què vols dir, només deixar-te dur en el joc -recorde quan perseguia les fulles dels plàtans del pati de l'escola, els seus cercles, i imaginava que hi havia mares i fills, i que es perdien, i que es separaven, i que no mai es retrobarien- 

seré fosca perquè ni jo sé quina llum entre les síl·labes, que com si fóra entre les dents d'un bes, vull en el poema.

adonar el que dius, sense que es note, això serà?

de la llum que no tinc, la que em cal, la buscaré al nord del nord els propers mesos. 

aturar-se

s'aturen, i estirant el braç cap al terra, incòmodes dalt de la bici, també estiren la meua mirada, que baixa cap a l'asfalt : quin tresor els ha fet desobeir el camí? només una burilla mig soterrada entre fullaca i papers bruts. ell em contà com veure a un home buscar burilles al carrer, el féu apropar-se i donar-li un paquet de tabac. 

poques vegades, amb la bicicleta, m'he aturat per algun tresor. promet buscar, entre la brutícia, mig soterrades per alguna altra cosa, les meues burilles. 

crec

pot ser si ho descric, el desfici que em furga a la pell, els dits febrils, la impaciència dins de la quietud, la clau obriria el pany, i jo me'n sortiria, ben ampla, amb el riure despitralat, i una forta felicitat com a batec. però l'insomni no escampa noves paraules, i els núvols trets d'algun cel plomós donen la una de la matinada. pot ser si no ho descric, si em tanque la llengua, si pose calç al paladar, si només observe com el cos se'm va podrint, sota un abril que creix sense nosaltres, pot ser torne al punt del principi: quan només em calgué dir crec.

em desperte i espere, espere esperant i es fan les deu, les onze o les dotze. quan l'espera ja és corrosiva, m'alce, desdejune a trompons, i espere. torne a l'habitació, tot està desordenat, veig senyals d'espera a les parets. pense que ja és tard, i que només puc esperar que acabe el dia. m'assec, espere. els dies em corroeixen. les fotografies menteixen. 

petita, amb un riure gran

a la meua àvia, per tantes coses

i en el somni eres menuda, un ravatxol, i jo et cuidava. i la tenda estava plena, i no podia deixar de cuidar-te, però tampoc de vigilar la caixa, d'atendre les dones, de calcular pesos, de triar taronges, de matar conills. jo et cuidava, i tu tan menuda, esperaves ton pare. i jo també l'esperava, com ara, i venia i em confessava que no sabia si marxar un altre cop, i a mi, se'm tancava l'aire a les artèries, i pujava la febra del dolor, com ara, i li aconsellava que es quedara, aquest cop, que ací ho tenia tot. i havia de cuidar-te, i tu et movies entre les caixes i els sacs de creïlles, i les dones es queixaven, i el pare t'abraçava i t'alçava, i et donava voltes i et pegava besos, tants besos, i tu reies, xicoteta, amb un riure gran. 

anàlisi de la felicitat, 1

en la seua enèssima carta, des de les altures dels Pirineus o la fondària d'una vall on no plou mai, sota zero, el vent que fa mal i la soledat que, de tant estimada també se li clava a les venes fins desoxigenar-les, ens deia, als amics i amants, que la felicitat, com el sucre al plasma, havia d'estar en la justa mesura. que esperava -nosaltres ací, a la ciutat, entre fosques mirades de gent perduda i amples mirades de gent que voldríem conéixer- que no patírem de diabetis, eixa malaltia que et fa morir de fam enmig de l'abundància.

vaig provar de fer-me una anàlisi amb l'excusa que tenia un familiar -llunyà- que patia de diabetis i que estava a punt de perdre la visió d'un ull. la metgessa, donat el meu historial ampli, amb un toc de victimisme per la meua part, donà el vist-i-plau, i jo, corrent, vaig triar dia i hora.

ah, com que el nivell de sucre era el correcte, al dia següent, vaig trucar el meu amic per explicar-li que ací, a l'horta, la metàfora no em servia. que jo em moria lentament enmig de l'abundor, amb els miligrams exactes de sucre, amb massa dramatisme -com sempre- per la meua banda. només volia dir-li que tornara. 

ella em va confondre amb una altra persona

quantes vegades vos han confòs, en el bes, amb un altre? quantes vegades heu confòs algú, en el bes, amb algú altre?

lo cant de les espines, les flors que espero collir

lo cant de les espines, les flors que espero collir,

 Voleu que jo vos la cante?, Roger Mas

més ara que cante les espines sense veure les flors, més ara que la llum de les quatre a penes arriba a tocar-me,  i només veig la mar d'ones moribundes i assedegades de calma, i interprete els senyals erroniàment -no era aquell somriure un senyal? no hi havia en la carta un mot de benvinguda entre els mots finals? no és el viatge exterior sempre un viatge interior?- més ara que tot açò que passa i que no sé païr dins de mi, com si hagués de fer forats entre àxons i glia per tot el que ha de vindre i per tot el que comença, més ara tinc la voluntat de collir flors entre les espines, en els descampats, enmig de l'aigua bruta de València, en els saladars que inviten la mort de la primavera, entre ulls pregons que vessen en mentides.

què voleu que us cante? jo només vull veure que vosaltres canteu, i acompanyar-vos en la cançó del paradís mentre marxem cap al paradís. 

fermentar el viatge

un a un, toc a toc, trucada a trucada, vaig anunciant el meu viatge. no sé què faré, amb tantes persones que enyoraré. però serà momentani, em promet no ser un blanc fàcil de mi mateixa per mi mateixa. aquesta nit, comença la primera de les múltiples celebracions, esteu convidats. 

la resposta

ara ho diria tot explícit, la nit de la febra, l'ibuprofèn i els salms a la química. no he sortit a celebrar res, pot ser perquè no vull morir-me d'una taquicàrdia, d'un excès d'alegria i una fiblada de por. ara ho faria tot explícit, vos ensenyaria el meu coll, les pestanyes, els genolls torts. em faria tatuatges del que he dit i m'han dit, m'agradaria escriure-ho tot ací, en el contrallum fals. voldria que només veure'm, hom sabera quin és la pell més feble del meu cos, i donar-la a mossegar: tin, no importa, només vivim per tindre cicatrius. ara voldria viure'm d'un glop, que el vent acabarà d'esfondre els ciments del dubte, que la mar dels estius tornara a visitar-me en somnis, mentre plore i tot es barreja, i em surt aigua de la boca per dir-ho tot més bell. 

ja és dia dos, alprazolam

i si el silenci és un no d'aquests que cauen a l'estómac buit? i si demà serà el crac de l'os de l'esperança que es trenca i he de tornar a apropiar-me d'un altre esquelet? i si esta nit és l'avantsala del sí? i si és la febra la que ha permés que els pensaments cecs caigueren dins de l'aigua barrejada amb paracetamol?

oh, no m'ho tingues en compte, aquestes penes vénen per una certa torpor, no mai per mesquinesa.

adéus encertats

per a la primavera necessitava un altre desenllaç, i per això, durant els somnis he assajat diferents maneres de dir-te adéu i diferents maneres de no dir-te adéu. però ja és el segon dia, o el tercer, o l'últim d'aquest temps en què el present es fa paràsit meu, amb les seues evidents faltes, i obeïnt el vers no hi ha finals encertats, trie la manera d'acomiadar-me de la rídicula esperança de tindre'n un, de final adequat. 

per a la primavera, em desfaig de penes menudes, amb la voluntat d'un estiu que s'òmpliga de desenllaços i de mi dient adéu encertadament. 

després de la glossa improvisada, trií el camí que no passava pel meu antic carrer. vaig girar el cap, això sí, per mirar cap al fons, cap a la plaça ampla, nova, lletja, plena pel dia de músics i gent de Disseny. la llum difusa del bar no arribà a il·luminar el meu antic balcó, però vaig endevinar que les plantes, malgrat tot, seguien vives i vaig notar el calfred del passat als artells dels ossos.  

el passat hivern, no volia marxar del carrer que havia anat teixint el meu present, com tampoc, aquest dissabte, després del garrotin, la guitarra, i els accents de les Illes i de les Terres de l'Ebre, volguí ni vull marxar de la ciutat.

però les sabates que duc necessiten xafar noves terres perquè ací m'estic quedant sense cap excusa per viure. però, a vegades, amics, no vull més que xafar els carrers de sempre, sense cap excusa. 

bastarà per salvar-me un poc de vi i farcir-me, per dins les entranyes, d'acceptacions d'adéus que no vaig dir i que vaig dir, sense saber-ho del tot. bastarà el maig musicat de mar i les nits que m'emportaran pels pubs, buscant llum. bastarà els àngels perduts que troben el meu llit, bastarà la superficialitat d'un missatge en el mòbil, bastarà el nyesprer de davant la casa que vaig perdre (bastarà abaixar el dramatisme, que res és tant greu, que, en el fons, no he perdut tant)

bastarà per salvar-me, un nou fracàs, una nova pèrdua, i regirar-me, per dins el cos, la força de totes les paraules, mentre l'esperança és una cadira buida, que ni vull veure ni vull ocupar.

València

no és nit freda per ser abril

no és que fora insuficient la cervesa o el sucre, que no m'estimara els abraços, els dolços, forts, comunicatius abraços, no és que no estiguera rient-me, només fou una ombra, una minúscula ombra sense nom ni mots, que es creuà entre els meus pensaments i niuà rere l'ull, i l'humor vitri es va anar enfosquint. 

no és que no vos estiguera estimant, sobretot en eixes nits de vida que no brolla i que cansada, voldria desaparéixer de mi mateixa, sense haver signat encara cap armistici que dure més d'un any, no és que no vos estiguera estimant incondicionalment, amics meus, només que una ombra, després de les postres, travessâ el meu cervell i haguí d'acompanyar-la més al fons, allà on me deia, i assenyalava una matinada de soledat. una matinada càlida d'abril vora l'escriptura. 

let's make a toast for...

només per veure créixer el cascall de vora les carreteres que em tornen al lloc del principi. que sempre hi queda la voluntat, sota les presses, l'alprazolam, les infinites i menudes faltes. només per aquesta nit, que regalaré una planta a algú que estime, perquè no se'ns muira l'amistat estreta. només perquè el verd de l'abril no ens faça recordar la crueltat del signe del naixement, ni que la marca violàcia del vi als llavis no es torne aspre acomiadament no dit. 

només per la paraula, el brollar que ens fa créixer, el silenci que deixarem als morts. 

només per poder dir, mil cops més,  a tot he arribat tard, menys a tu.

atlàntic

i em descobrisc novament com si haguera vist una foto de mi mateixa des d'un angle que mai abans havia provat d'enfocar. que estrany, retrobar-se amb els antics pensars cecs, amb els antics diaris amb la mateixa descurada lletra, amb l'abril de núvols que viatgen lluny, ponent endins.

amb el mateix motiu escrit en una carta tu volies un amor de primavera, jo volia un amor d'estiu.

aquest estiu em promet a mi mateixa estar al nord, amb els núvols, a la costa, sense el mediterrani.

                                                                             

                                                                             

la tria

el discurs, com una flor que aixafes al pas, l'has interromput amb el teu silenci. ah, si poguera no haver-hi aparegut quan m'esperaves. però els núvols segueixen els corrents, i jo, submissament, retorne a l'ombra dels teus afalacs. 

és la taquicàrdia primaveral la que, aquest cop, m'ha ensenyat que millor ser Ulises que no pas Penèlope.

lead me to the truth

2 d'abril

1

nit, i trobe a faltar el sofà davant d'una paret groga, el pilar de ferro rovellat, els quadres dedicats a una altra. i trobe a faltar la gent, al carrer, bevent, cridant, en contrast amb el soroll del desfici a la casa. l'enyor, que és blau, m'ha vingut ara. com si vinguera de la pluja, o de la mar que fa massa temps que no m'acompanya.

quan torne, ja no seré la mateixa. si em quede, tampoc.

2

Per què si es parla de l'amor és sempre del desamor?
Ah, ara ho sé, el desamor només és una excusa per escriure.

des-hàbits

he tornat a teixir camí al carrer de l'hivern, l'he mirat de lluny, m'hi he estat sota el balcó, he girat el cap tres vegades quan marxava, no m'he tornat de sorra. 

he sabut que la casa ja no em pertany mesos després de deshabitar-la. 

el no i el sí

a punt de ser més feliç que mai (ah, però també hi pot haver un crac)

valència sense amor

el mòbil es plena de missatges però cap que continga la paraula que esperes, perquè és el qui i no el què el que et vas trobant contra el pit, com un liquen apegat a la roca. la cervesa va amainant les esperes, i tot sembla que està en el lloc just en el just moment, fins i tot, la mort. 

dins, però, el verb de l'esperança absurda va fent caminet, i és, malauradament, equivocat. té un punt ridícul i encantadorament innocent aquesta manera d'apropar-se als cossos. i el caminet del pit és diferent als passos que dones: carrer hospital, carrer teixidors, carrer del pes de la farina. 

i fa forat l'espera, i l'òmplic de mots. i d'imatges de molses que creixen a les roques de l'Atlàntic. i imagine quant pesaria la farina de la meua pell en la teua mà.

dedicatòria

Mari Carmen. Carol. Enriqueta. Raquel. Octavi. Helio. Tomàs. Jorge. Mar. Marina. Ferran. Lola. Javi. Josep. Rosa. David. Josep. Estefania. Mari Carmen. Fernando. Cristina. David. Roser. Nuria. Laia. Marisa. Pau. Alexandra. Vanessa. Jordi. Víctor. Ah, els noms propis.