x, y

Em queden vint cèntims per arribar a l'euro, i he pensat en quants cèntims costarà cada paraula que escriga avui ací, a l'apunt ràpid i mal pensat. Sempre he escrit per posicionar-me al mapa, no per saber on sóc, sinó qui sóc. Escriure per no esbandir res, sinó per atraure i fer-ne conscient tot allò que m'espanta i tot allò que em fa feliç. Escriure per fer més cercles dintre de cercles, fins que els cercles esdevinguen les meues mans, que desfan uns fils invisibles, que no duen enlloc.

Tres cèntims cada paraula i una nova posició al mapa.

propòsit tercer, la vida com ve

aprenem a dir cal agafar-se la vida com ve abans que aprenguem a pendre-la així, com ve. hui he perdut una altra cosa, i només m'ha tranquil·litzat el poema de les pèrdues de la Bishop o la saviesa amarga de la mare. que tot siga això, el que perds a la vida, el que tornes a perdre.

aprenc aquests dies a acceptar que escric poc, que la por em pega les juntes del cos, que el tremolor m'acompanya, i que pense massa en algú que potser no existeix. aprenc i dic, primer sobretot ens enamorem de la possibilitat.

per això, aquest febrer està sent l'enamorament de les possibilitats i la tornada de la consciència de la por.

al març, amb el foc, la primavera i les teles més fines, veurem la vida com ve, i assajare'm prendre-la bé, com ve.

marché aux esclaves

Pour toi, mon amour

Je suis allé au marché aux oiseaux

Et j'ai acheté des oiseaux

Pour toi

mon amour

Je suis allé au marché aux fleurs

Et j'ai acheté des fleurs

Pour toi

mon amour

Je suis allé au marché à la ferraille

Et j'ai acheté des chaînes

De lourdes chaînes

Pour toi

mon amour

Et puis je suis allé au marché aux esclaves

Et je t'ai cherchée

Mais je ne t'ai pas trouvée

mon amour

Jacques Prévert

buscant els antics apunts de francès, he trobat aquest poema que ella ens ensenyà quan encara no m'havia enamorat veritablement d'algú. ens el va llegir i explicà, després, com li va copsar que un poema d'amor no fóra d'amor, que hi parlara de cadenes. nosaltres la mirarem sense entendre perquè hauríem de témer un poema així, què ens deia eixe poema de terrible, quin soroll de cadenes entre les síl·labes ens havia d'espantar.

la mirarem amb els ulls opacs, sense dir res, i va concloure que les noves generacions ja no ens sorpreníem del mateix, que ja en sabíem de la gravetat de l'amor.

han passat més de deu anys d'aquest poema. he escrit moltes vegades el greu amor en la pell més fràgil del cos. he buscat cadenes, pesades cadenes, per a amors que no ho eren, i m'han ferit els canells cadenes, pesades cadenes, que altres que no m'han estimat compraren per a mi.

ara em copsa aquest poema com no ho va a fer la primera volta. 

massa curiositat per tancar els ulls

del primer bes a penes recorde el sabor, només el nas gran que s'acostava i que em feia pensar en com acoblar el meu a la seua cara. del segon bes, recorde que vaig veure com ell tancava els ulls, i una llengua que feia gust del que havíem sopat, una llengua que milloraria amb els mesos. del tercer bes, el petit mos que em deixà un senyal roig entre el rosa dels llavis. 

del quart bes no he sabut trobar el gust d'allò que podria començar: per mi els ulls blaus sempre han sigut indesxifrables.

sempre he tingut massa curiositat com per tancar els ulls quan bese. 

immune

he obert el blog i immediatament he pensat en aquests dies en què no escric. que estrany, de vegades, el silenci.   va formant-se el que anem a escriure mentre callem. a vegades, tant lentament, que entre una paraula i una altra, hi ha hores de buit de veus. i no ne trobe a faltar cap -l'absència d'una veu també és companyia.

he obert el blog i he pensat en l'home que fuma massa i en què des de fa mesos, les converses giren sobre el mateix. em pregunte si m'he immunitzat o si és l'edat. 

no sé si haguerà suportat aquest fred a l'altra casa, si les parets, les finestres, hagueren servit d'alguna cosa, li dic. les cases velles són fredes, li dic, han acumulat massa acomiadaments a les juntes, i ell sap de què parle, i que parle d'una altra cosa. no podem descuidar-nos contra el temps, em diu, no podem aturar el nostre esforç contra l'enduriment, l'aspresa, ho entens? La suavitat que trobem ens ha de valdre el doble.

pot ser si que haguera suportat aquest fred a l'altra casa, hauria trobat les juntes suaus que subjecten el món, la meua vida.