revolucions

sé que  he anat perdent-me en els viatges que no vaig començar i en laberints que vaig confondre amb mapes. sé que he estimat massa poc, i que m'han estimat massa; que he volgut hòmens que només eren espills d'altres, que d'amor no els farà gust el meu record. sé que hi ha dies que he viscut a mitges, des que la mort la guarde darrere de mots que mai pronuncie. 

vint-i-vuit revolucions al voltant del sol, i sé tot això i unes quantes coses més que no us diré: en total, els dies feliços ncara en són més. 

també per vosaltres

els desitjos de l'any passat es quedaren entre gener i febrer, encapsats. la malaltia vingué per esdevindre l'únic motiu del pensament, desitjar més enllà del guariment de la por, estava de més. hui he enfonsat la meua mà dins de la capsa, i a cegues, he agafat el que més fàcil era d'agafar: la vida ens sol oferir coses que menyspreem, perquè hi estem acostumats. per això, he pensat en la salut i en la veu de ma mare, les coses a les que estic acostumada, ara.  

je ne suis pas desolée, li dic, entre llàgrimes, només que estar viva encara, m'emociona.demà, davant del pastís d'aniversari, no desitjaré res que no tinga i desitjaré, amb la força del batec, tot el que tinc. bufaré els anys i les cendres també per vosaltres.

només obrir l'ordinador perquè vols escriure-ho, expandir-se, expandir-se. com si a l'anotar-ho, comencés el camí de les papallones i del fred vivificador. com si les paraules te'l mostraren, com si hi començara en aquest teclat i en les teues mans. expandir-se des de la nit al dia, i des del dia a la nit, expandir-se com a solució a la por. 

si he estat perduda aquests dies me n'he d'alegrar: açò confirma, per enèssima vegada, que sempre torne a mi mateixa.

perquè faig anys, i no solament per això

cómo matar a la muerte con un lápiz,

vaig llegir esta frase en algun blog que no recorde, i em sap greu. si ho sabeu...

de tant en tant pensar en un condicional corrosiu. el temps verbal que està embegut en salfumant, que no ens deixa viure. tinc unes llàgrimes, des d'este matí, omplint-me el llagrimal, embussant-me'l, tot perquè anit vaig començar una frase amb i si... tot perquè des de fa temps, imagine que paral·lelament a mi, hi viu una altra dona, que sóc jo, igual però sense el cos a cositons. la corrosió que fa el dolor sobre la carn, els desembres difícils. a mesura que passa el temps, també m'allunye d'aquella que vaig ser, de la presència sense l'absència. només sobreviuré escrivint i llegint sobre el dolor, ho sé. deixant córrer les llàgrimes. en el fons, no cregueu que si parle d'açò és que no sóc feliç: és un remei contra la mort.

a punt de fer anys

ens bateja la vida del dolor molt aviat, em dic. ens bateja el dolor primer que el amor? no ho sé pas. pense en l’amor i em perd. aprenguí les quatre coses que sé de persones que estime encara i de les que ja no estime. no sé què diré d’ací uns anys d’aquesta edat meua, perduda, un poc, equivocada la major part. pot ser la vida ens batege, sobretot, amb la por.

a vegades, amb la llum,  pense en altres batejos: les ferides a la boquera per l’amor i el sexe.

pulsions

arriba la llum del fanal, i en la paret, el meu cos no fa ombra. a sota, la gent beu i xarra, i ací, les finestres encara obertes –què més dóna el fred- només es sent el teclat i la sorra que ha dut el vent. he arribat a casa després del sopar –de la pitjor paella que recorde- i m’he posat a escriure. estranyes pulsions que volen fer del silenci alguna cosa salvable. la sorra en els dits i en el teclat: les paraules van buscant la línia de la platja, allí on hi ha contrast. alguna cosa salvable.

tota maduració

cando xa non se está en idade de medrar
toda maduración require un desgarro de tendóns

Olga Novo, llegit ací

com la muda de les tortugues i les serps, la pell va caent a trossos, la pell antiga que tant de dolor i tant d'amor guarda entre les línies. fràgil, en terra, sembla que tot el que ha passat siga lleu, com si en el fons, sabérem que serà curta, la vida, que serà curt, el dolor. 

la pell dels records que no em deixen madurar: pense en tots eixos animals que han de mudar per créixer.

desembre m'és així

quantes vegades no hauré vist el que necessitava, quan el que necessitava estava davant dels nassos, que només li calia llum fosforescent per posar-m'ho més fàcil, quantes vegades he continuat trepitjant les mateixes llambordes, a prop de l'abisme, enganxada, cega. quantes vegades m'haurà sorprés la meua lentitud en esbrinar el desig que bategava tant fort que els altres el sentien com un zumzeig.

a prop, desembre ve a fer un punt i seguit en el text, el mateix de sempre, quan sempre és sempre millor.

la politesse

t'ensenyen a dir je suis désolée quan algú et diu j'ai perdu mon enfant, t'ensenyen a dir, je t'aime, mes félicitacions, c'est ne pas possible. estudiar frases per a diferents situacions, estudiar què cal dir, què està bé, què està malament. estudiar la politesse, els mots de les emotions. qualsevol diria, que quan u aprén una llengua estrangera, les paraules perden el significat, l'emoció. què cal dir quan una persona et diu, he perdut un fill... qui em pot dir les mots justos, els correctes? quan els mots només serveixen per crear un diàleg previsible, on cap d'elles faça soroll de fons, els mots amb el to just de veu, les emocions ben segures dins de les costelles. ser empàtic, amable, sociable, saber escoltar, mostrar interès... però tot això sense ser nosaltres mateixos, perquè algú ens digué, ens ensenyà què havíem de dir en certes situacions. je suis désolée, je suis désolée... sovint només he sabut dir amb els ulls que ho sentia, només he sabut abraçar. sovint, m'he quedat en silenci, perquè ho sentia, perquè tenia por de sentir realment la desolació de l'altre en els ossos.

hi ha carrers on sempre pense el mateix. hi ha un carrer a valència, on sempre imagine, fugaç la imatge, el mateix home entrant per la porta de l'església, el passadís estret i ell tant alt. fins després de la mort, no vam saber que li agradava, alguns dilluns, anar fins allí, entrar dins l'església, mirar els hòmens i les dones que passen el dia demanant, apegats a la paret del passadís.

és un enyor que oblide que hi hagué un temps que no el tenia. que estranya i llunyana em sembla la vida aquella, la d'abans de la mort. com algú que s'ha acostumat a viure amputat.

és un home que entra a una esglésieta menuda, fonda, jo passe amb la bici davant la porta i no mai creuem les mirades, el veig sempre d'esquenes, allunyant-se cap a dintre. pot ser la propera vegada, jo siga més ràpida i passe  pel carrer en el just moment en què ell el creua.

capri, pot ser

jo volguera ara també iniciar un viatge, un d'eixos inesperats que acaben bé, tindre la certesa que l'illa que vegen els meus ulls serà prou gran i prou càlida com per voler quedar-me, ara que sé que deuré deixar aquesta ciutat on no estime ningú, però que m'estime, quan el fred faça estelles de la veu.

sota els ulls, volguera no tindre senyals de cap malson, en una illa on el fred pertanya només a la memòria.