pujant una altra vegada cap a la casa, sa casa allunyada del poble, el protagonista del Pes de la Papallona, frega amb les mans les fulles dels làrix, no per netejar-se la mà del contacte d'una altra mà, la mà d'una dona, sinó per conservar, amb la resina, el tacte de la pell, la sensació.

qui poguera amb resina, com si es tractara d'un insecte pres, conservar la sensació de tocar algunes pells estimades, qui poguera tindre més que la memòria per a això. si la memòria ens aigualeix la sensació de dolor dels colps, també ho fa amb el plaer i la carícia. com les ales d'un insecte, fràgil, la perdurabilitat del tacte.

promet fer el mateix que fa el caçador del llibre, però amb paraules.

novembre

novembre, fes-me de company i retrobem la vella castanyera... Vinyoli, Vent d'Aram.

ara que novembre està a punt de marxar, ara ens toca respondre a la pregunta, ens ha fet de company, novembre? sense gavardina, aquest any no he patit fred, ni ha vingut a buscar-me cap record d'estius passats a la vora de la mar, ni he trobat, a la taula, sola, trossos de malenconia. ha estat un novembre dur, més bé, dur com ho és el contacte de la pell amb la superfície llisa de les roques. dur com ho són els colps de realitat.

ha estat un novembre sense pèrdues i tanmateix, m'han vingut a veure, com si foren hores, totes les coses que mai no seran. tal volta, el carrer menut, el segon carrer de la meua vida que fa d'aquest novembre un mes d'asfalt i sense promeses, ha fet també que el present, sense cap sentimentalisme, siga el millor que tinc. novembre aspre, vida aspra, aquest present que he d'estimar amb força, com sempre.

equilibris menys fràgils

quantes vegades he buscat als papers, als poemes, paraules que em tornaren a un equilibri menys fràgil, menys precari. comptava anit les vegades, al llit i sense paraules tèbies que em calfaren el somni, que m’he vist òrfena buscant algun lloc on fixar el pensament. i no para de ploure.

no com les branques d'un arbre

no com les branques a punt de ser tallades, branquillons d’un mateix arbre, no en la natura: només disposats com les bitlles, esperant dins del camí de l’atzar, la mort. així ens he vist moltes vegades, indefensos, a l’espera de la caiguda, sense esbrinar per quin costat la vida ens tallarà de nou l’alè.

si poguera allargar la mà contra aquest mur de silenci vidrós, i tocar-te i dir-te i contar-te com l’atzar també em matà un poc a mi amb tu.

quan la vida

em bull la vida als pulmons, a vegades, com si estigueren a punt del col·lapse. no sé què fer aleshores, perquè de tantes ganes de vida -ja sabeu, paraules, hòmens, música i vi- em quede paral·litzada al sofà, i intente que el pensament no se'm fragmente en massa comes i massa parèntesis. què faig, quan la vida em bull d'aquesta manera, quan la sang, quan el sucre, quan la limfa, sembla que ballen dins del meu cos?

no sé, pot ser, aquesta vida que sovint sent com un excés, només és efecte de la cafeïna. i de la literatura.

de cega

Si la vida te da palos de ciego, dalos tú de vidente. Benedetti, citat este matí per F.

Ho he entés hui, per fi, quan, amb la llum estretint-se als carrers i els fanals ja encesos, no he sabut dir quina de les meues múltiples ombres era més meua.

cap a la paret

la meua casa nova és tan petita que només té una finestra... no sé què he perdut, ací. què he guanyat amb el canvi? l'alegria sembla que va i torna com la pluja d'estos dies. 

la meua casa és tant petita que només té una finestra, la meua esperança, però, mira cap a la paret.

sota el roure gros

començà a ploure des del cel cendrós, els núvols baixos corrien amb presses, però la pluja no amainava, i vaig tindre por, només una miqueta, de l'oratge enmig de la muntanya. què en sé jo de la supervivència? què en sé jo de l'aventura? pensava en la gola, tant fràgil, el fred que alcança i la recomanació de mon pare: què faries si et trobares sola a la nit en la muntanya? has de protegir-te, maria,  sobretot del fred, buscaries una cova, unes branques, un amagatall que et salve. pensava també en què encara havíem de tornar, una hora i mitja més de camí i qui sap si la turmenta es tornaria més salvatge.

Però, a vegades, només cal continuar un poc més, una passa rere una altra, estar en bona companyia, i arribar allà on ens espera un roure, el roure gros: sota les seues branques, la pluja més forta caigué sense mullar-nos. I allà dalt, a la la paret quasi vertical de la muntanya, unes cabres que fugien de la pluja.

em perdria, sé que em perdria si ells, en aquests camins de muntanya, a banda i banda, argelaga i més enllà els boscos més grans d'alzines que he vist, s'oblidaren de mi i de la meua torpesa. em perdria, no sabria si és a esquerra o a dreta, si estic al nord i he d'anar al sud, si més enllà hi ha la mar, o en quina direcció es troba l'escola antiga del poble on m'espera el foc que no crema i el plat d'arròs i vedella. 

em perdria, sota el cel de novembre, les mans buides, sense entendre el xiulit del vent ni el vol dels corbs. de què em serviria aleshores parlar-li al tronc del roure? de què somiar amb eixe groc enmig de tant de verd en el vessant? 

em perdria fàcilment sense ells, en la muntanya. m'he perdut moltes vegades, sola, en la ciutat.

de més llum

mojada de luz es mi guitarra nochera
Sílvia Pérez-Cruz (gràcies, delesparaules, per recordar-me a Sílvia)

anit escriguí al portàtil, només il·luminada pel fanal del carrer, les portes del balcó encara obertes, malgrat ser més de les onze de la nit d'un novembre sense gavardina. escriguí el que d'ací uns dies penjaré, perquè ho anava a penjar hui, ara que he tornat a casa, però a l'arribar, tanta llum, tanta llum es respirava a la paret blanca, que només m'han entrat ganes de deixar lliure les mans, les mans sobre el teclat, i córrer amb les paraules darrere d'esta llum que fa desaparéixer qualsevol vidre i qualsevol somni perdut. me l'enduc aquesta llum al pis menut, que em done novament brillants perspectives, que em banye els escrits de nit. la llum als dits que banyen les paraules de més llum.

com descriure exactament...

ahir mentre caminava vaig notar una altra vegada el mos ansiós al pit, el nucli del meu dolor, i pensí en com he parlat del dolor al cos per parlar del dolor a l'ànima. per a descriure les ferides al meu cor, al meu cervell, a la part emocional del que sóc, he parlat de mossos a l'estómac, d'ocells bojos que ocupen el pit, de falta d'oxigen, de la devastació del meu cos després de la mort.
parle de parts que se'm paral·litzen i de nusos que viuran fins que jo muira. no he sabut fer-ho d'una altra manera, i he intentat sempre no caure en l'exageració. com descriure exactament el que és per lliurar-me almenys un poc, almenys el que em deixen les paraules, del dolor que forma part ja de mi?
la meua teràpia és aquesta, parlar de tant en tant de les emocions. de les velles tristeses, de les noves alegries. si analitzares el meu cos, trobaries també tot el que prové del dolor, d'aquella mort.

símptomes

vaig tindre clar quins foren els símptomes de la primavera - notar-me més la pell, respirar la llum que omplia totes les habitacions, somiar amb un estiu de calma i versos, esperar la mar en qualsevol conversa- però ara, quan ja note el fred i se'm gela els matins el bescoll, no sé definir quins són els símptomes de la tardor. 

pot ser sí sàpia d'on ve aquest silenci i aquesta preferència per escriure més que per parlar: se m'ha apegat el silenci del pis, el silenci que ocupa tot l'espai des del sòl fins al sostre, el que mate amb la ràdio o el que mata la nevera de tant en tant, de tant vella. no parle a les plantes, però de tant en tant les mire i m'alegre que estiguen vives.

faré d'aquest silenci un camí? sabré recuperar alguns símptomes de la primavera?

que només podré créixer a quilòmetres de distància, quan la llum siga la de l'Atlàntic, o les muntanyes petites esdevinguen ports i valls amb cavalls i vaques, em diuen. que només podré quan em perda en una llengua que desconec i haja de buscar boies on agafar-me, boies en alguna ciutat de tantes on ningú sàpia el meu nom. que només viatjant podré aprendre, aprendre coses que no s'aprenen als llibres, que queda tant de món per veure i pot ser ens morim demà. que només sabré així qui sóc i què és la vida...

jo pense aleshores en la mort i en els amors fallits, en les visites a l'hospital i en la novocaïna per a l'ànima, en els poemes que m'agradaria escriure i en els poemes que em salven, en els últims poemes (Garriga i Moll Gamboa) i en la meua llengua on també em puc perdre i trobar-me i retrobar-me. pense en els ocells de la por que em visiten encara a les nits, bojos insomnes de nit que no saben amagar el cap sota a l'ala i descansar. pense en les paràl·lisis de l'ànima, en les faltes, en mon pare.
Pense en tot això i no els ho dic, i els somric, i els dic que sí, que me n'aniré, que açò fa oïx, com diuen, que el futur no està en la paret blanca de la meua habitació. no els dic que les seues paraules m'han fet veure que estime la meua vida bojament, des de les pròpies entranyes de la vida, i que a poc a poc aprenc a acceptar que les coses hagen anat així i no d'una altra manera. que es pot créixer també arrelant-se a un mateix lloc, per sempre.

he estat esperant la pluja aquests dies, i per fi, un moment de vent i cel grisós, un núvol fosc que omplia tot l'hortizó. mirar el cel i estar impacient perquè no saps molt bé com descriure aquests dies, aquests mesos que comencen. fixar-se en l'exterior, usar poques paraules. aquest hivern serà diferent, sense horta, sense la figuera, amb un balcó menut i unes plantes que només depenen de mi. mai haguera pensat que estava tant arrelada a un paisatge. tots els meus canvis han començat amb silenci, compensar el moviment amb la quietud pròpia. 

la pluja d'avui només subratlla aquesta set de paraules.