divendres, 30 de març de 2012

paroxística

voler escriure sense tindre res a dir. només aquesta voluntat, aquest desig físic de posar-se a escriure i que les paraules et situen novament al carrer dels canvis, aquest cop sola, mirant per la finestra les muntanyes de Besançon o de l'Atlàntic. pot ser aleshores, el nou paisatge duria paraules noves, més divertides, xicotetes bombolles de saliva que es desfarien fent que el poema eixira fàcil. mots que multiplicarien el que existeix contra el no-res. 

lluny d'aquest fregar contra el terra, d'aquest cap cot, d'aquestes por taquicàrdiques. 
a l'estranger, el meu català -o siga, jo mateixa- milloraria.

dimecres, 28 de març de 2012

electrocardiogrames

el cor està dins i està fora, a una pantalla. palpe, deixe de respirar, no s'atura: el batec es difon per perdre's en els cables que arriben a la màquina.
tot està disposat perquè el meu cor parle, perquè escriga mil·limètricament les xifres del pols (les de la por quedaran dins, a pocs centímetres del paper) 
és com si bombejara terra pedregosa, a penes pense, només aquests cops bruscos que diuen que és el meu cor i  no el reconec. 


per una fissura que em deixen les pedres que esclafen contra el pit, entreu tots vosaltres, els que estime sense cap secret.






dimarts, 27 de març de 2012

amistats estretes

em diu que ja està bé de tanta broma, que pegue a fugir ara que vull fugir, i ara que la fugida és per retrobar la vida que vull. que ja està bé d'hòmens que no saben estimar i de no brindar per aquesta primavera de cerveses i absències de mapes. 
que si cal una porta, que l'escriga en el full blanc.


dilluns, 26 de març de 2012

1, 2, 3, 4

1
fugiu dels hòmens que diuen que estimen el silenci.

2
el ridícul és patrimoni de tots.

3
haguí de trencar-me el cor, en el teu cas, per saber que no t'estimava.

4
es hora de recapitular las hostias que me ha dado el mundo...



diumenge, 25 de març de 2012

ho veieu? el blog sempre ha sigut massa personal

dijous
són aquestes miquetes que es van podrint des d'ahir les que sempre he temut. les miquetes dels somnis en altres esquelets per fugir de les deficiències del meu. me les vaig engolint, les miquetes, que m'omplen la boca d'una pasta amarga i mesquina. les esperes només estan per destruir-les, em dic. 

dissabte
a l'hospital, el dissabte, ferida de desig o d'ego, només hi veia amor. la mort, semblava mantindre's lluny, o a prop, però a penes els importava. 

divendres, 23 de març de 2012

jo també volia els meus jo mai mai...

estava esperant escriure els meus jo mai mai no, que se m'aparegueren, nets sobre la superfície de la memòria, com si foren puntets blancs enmig de tanta matèria gris. volia la inspiració vinguda de la línia tènue que per a certes coses separa la mentida i la veritat. volia triar, dels meus jo mai mai no, els de la veritat, com els del vídeo (vos heu fixat que la gent tria la veritat?) però al cap i a la fi, a vegades, el que no hem fet té tanta importància com el que hem fet.

jo mai mai no m'he llençat de cap a la piscina.
jo mai mai no he cregut en Déu.
jo mai mai no he comptat síl·labes.
jo mai mai no he entés els ulls blaus.
jo mai mai no he estudiat portugués perquè m'agradava un home.
jo mai mai no he pensat fer-me poeta.
jo mai mai no he soterrat ningú.
jo mai mai no m'he perdut en setembre, a la muntanya. 
jo mai mai no he pres pastilles de més.
jo mai mai no m'he quedat sense paraules.
jo mai mai no he convidat ningú a viure a ma casa, sense conéixer-lo.
jo mai mai no he fet l'amor amb una dona d'ulls mel.
jo mai mai  no he fet l'amor amb un home d'ulls mel.
jo mai mai no he volgut ser metgessa voluntària a l'Àfrica.
jo mai mai no m'he equivocat d'angle de visió.
jo mai mai no he pintat amb aquarel·les quadres de Friedrich.
jo mai mai no he anat a París, sense el fred. 
jo mai mai no m'he enamorat.


dimarts, 20 de març de 2012

el que queda després de la festa

les espurnes contra un cel negre i el tros de cel banyat des de la boca del metro. si la vida poguera ser només aquestes dues imatges, el contrast bell, una ciutat amable i sense paraules.

dilluns, 19 de març de 2012

quan no pesa

és estrany, quan em passa, però passa. desconec el punt on comença, la primera lletra de l'abecedari de la meua tranquil·litat, però hi està, hi apareix, i reconec les direccions que prenen els pensaments, les síl·labes que segueixen a aquest punt del principi. tot es descorda, aleshores, fins deixar-me amb la imatge de mi mateixa mirant l'única estrela que es pot veure des del tros de cel d'un balcó d'una casa desconeguda. 
la soledat, aleshores, no pesa. 

diumenge, 18 de març de 2012

tot es pot explicar en quatre carrers

i no em fa mal ja passar pel carrer quart, perquè la dolçor de tot per primer cop ho envolta, quanta llum encara recorde d'aquella habitació, multiplicant-se fins al terra, fins al meu desfici que res descorda. ja no em fa mal  aquest sol i aquest caminar sense ningú, aquesta ciutat podrida i massa cops enemiga, aquesta mà sense pells, aquest carrer que ja no és meu ni teu. 
i em fa bé passar pel carrer quart i pensar-te enamorat.


divendres, 16 de març de 2012

realismes

joan didion es sorprén d'esperar encara, un any després, el seu marit mort. conservava la roba als armaris, i les sabates, ben disposades, al costat del llit. una irracional esperança, menudíssima, havia fet cova a l'estómac. i són les sabates, polides, les que la fan adonar-se'n. un xicotet detall i la connexió, un xicotet detall, i de sobte, la realitat. 
sempre que parlen d'esperes, pense en la meua menuda, irracional esperança. els detalls que encara hi són, anys després en la casa, els detalls que hem anat tombant, pel treball del temps i a favor de la realitat. 
la millor manera d'estar al món, més que l'optimisme o el pessimisme, és el realisme. La proposta més radical. 




dimecres, 14 de març de 2012

vas acoblant-te al vestit que et deixa la vida, aquesta rutina que és una segona pell. i ballar? i somiar? no sembla que ara importe massa, quan tot està a punt de florir. i el mite de les epifanies i els reptes de badar cels propers? 
demostre la quietud amb aquest respirar lent, traçaries un cercle si seguires els meus moviments. 

dimarts, 13 de març de 2012

trucs

en cap cas, em diu, pots mostrar el tremolor als ulls dels corbs i les àligues, no deus mostrar els punts on el mos et faria més mal, la deficiència que arrossegues, el tros de pell més fràgil. no deus, perquè cauràs, perquè et faran caure, perquè hi haurà el pou del dubte, perquè et faran cridar, perquè cridaràs sense paraules, perquè no entendran els teus gestos que floreixen sense por. de l'esquerda més petita que mostre la veu, del llagrimal, et rosegarà aquest temps de tremolor.
ho entens, ara, per què mai he volgut jugar al truc amb tu?

diumenge, 11 de març de 2012

benviguda

el sol ja m'ha separat la pell, i a sota, la sang es conjuga per combatre la tristesa, aquesta lenta tristesa a la que em podria tornar addicta, o a la que m'he tornat addicta, la que m'és. el sol ja m'ha separat la pell dels ossos, i camine més lleugera, amb vent entre les venes, les venes grosses i elàstiques que arriben al cor del març. 
què he de fer, si solament hi veig les coordenades del meu cos? alce la vista i cau la primera milotxa. el març dels meus viatges i caigudes i vols ha començat. estimada enemiga la por, benvinguda. 

dissabte, 10 de març de 2012

exactament així

tot és com ha de ser, aprenc a dir. tot és com ha de ser, i el meu desfici és exactament com ha de ser. i exactament com ha de ser, el teu enamorament d'una altra. i exactament com ha de ser, la meua nostàlgia per l'última paraula, del riure més alegre, del que ja no compartirem. i com ha de ser, el meu enamorament, ineficaç i equívoc, d'un altre. el desig a la boca d'un altre.
i exactament com ha de ser, entre nosaltres, l'estricta, malparida amistat. o la generosa, intacta amistat. 

divendres, 9 de març de 2012

tot pot canviar després

m'agrada veure les mans així, a punt de tocar-se, dins del balanceig suau del caminar. ells, o elles, o ell i ella, no s'adonen de la proximitat, del ritme que assegura la distància, de l'atracció carregada de les pells. des de darrere, a pocs metres, vigile fins quin punt poden ignorar la petita distància entre els braços i entre les mans.

no s'adonen que estan a punt de tocar-se, i que tot pot canviar després. 

dijous, 8 de març de 2012

les emocions, sovint, es desconjunten. i ens fan un esquelet que ens estreny. per a tornar-te a veure, abans hauré de raspar, recol·locar i embenar. hauré de treballar-me l'esquelet. hauré d'escriure, vull dir.
no superar el començament. quedar-se a la intempèrie de la primera frase. el buit que és perquè hi ha el desig frustrat de la paraula. el buit que no existiria sense aquest desfici. no superar el començament i caure. el desig també cau, somort el desfici. no escriure cap principi: creure que així no hi haurà buit. no superar el començamenet, i de sobte, l'urgència d'altres versos, d'algú que escriu ara escriure escrivint.
ara escriure, ara escriure, creure, creure l'escriptura, és creure escrivint.

dimarts, 6 de març de 2012

per a superar l'escriure escrivint

una composición
empezar a escribir. continuar finalmente para escribir.
escribir finalmente para continuamente empezar.

Para superar el comienzo. Para superar la urgencia. Para
superar el escribir escribiendo.

Sin nunca superar el comienzo. Ahora escribir escribiendo.
No superar el comienzo.

el poema sencer, ací

alguna cosa semblant a des-amor

1
tallar i oblidar, tallar i oblidar, tallar i oblidar, tallar i oblidar, tallar i oblidar.

2
l'última paraula ha sigut un cuida't... quina serà la primera?

3
m'he perdut més vegades en les pròpies emocions que en ciutats alienes.

dijous, 1 de març de 2012

març, de nou i nou

qui sap si és pel vent, pel sol que ens revisita i cauen sobre nosaltres els records d'arena, qui sap si és perquè tot ha començat en març, o quasi tot el que ha sigut important, qui sap si és perquè març és bastant més que el mes de març de l'any passat, quan les estelles de la mort se'm clavaren a dintre.
vull que març, i el vent, em torne a nugar al cos, i a la vida.