dimecres, 31 d’agost de 2011

últim dia d'agost, sembla que comença l'any demà, i tornen a faltar-te paraules. és setembre el mes més cruel, però també és el mes de la força. com algú que es prepara per al salt en el trampolí, els músculs en tensió, sabent que la caiguda no l'ha de rompre i ha d'eixir de l'aigua abans que el pensament de la caiguda l'ofegue. setembre és això, recordar la caiguda i la força amb què eixires de l'aigua per tornar a respirar. setembre, pot ser, aquest any, amague alguna cosa bella en les entranyes.

dimarts, 30 d’agost de 2011

del primer intent i altres d'escriure sobre la llum

Hi hagué un intent de parlar de la llum i de la trementina. Del silenci de quan la mà es posa en el quadre, de la música que alguns pintors necessiten per fer faena. Hi hagué un intent sobretot de parlar de la llum, de com canvia, i de la seua doble naturalesa. Després, hi ha hagut altres intents. Sobretot a partir de les cares que ell anava transformant, cada dia, a cop de mirar els quadres i pensar-hi. Sempre m'ha intrigat saber quan considera el pintor que el quadre està acabat. Li parlen, les cares, els paisatges? Nota els buits? Obeeix la mà a la imatge que té en el cap? Són també i sempre aproximacions? 
La llum que més m'agrada és eixa que cau entre les branques d'un arbre mentre les fulles es mouen. La de la vesprada d'una tardor, mentre estàs ajaguda a sota, sense res a fer i tranquil·la. Mires a dalt i veus la claror i l'ombra, que canvien de posició. Els ulls s'hi acostumen. Entre la claror i l'ombra sent que m'aprope més a la llum.

Experimentació, Tomàs Serra Carrillo.

dilluns, 29 d’agost de 2011

i un intent

I què si aquest temps és el de la tremolor i de passos tant insegurs com els de l'altra volta, quan estava tant sola que em sonava fins i tot estranya la meua veu? I què si a prop no hi ha cap riu ni cap aigua d'un blavós estrany perquè no és riu sinó un manantial des d'on ix fum els mesos més crus de l'hivern? I què si avui he tardat més en alçar-me, i què si encara pense en un home com un mal costum perquè no l'estime, només perquè sempre he patit de soledat, perquè pot ser mai he sabut estimar ningú com m'agradaria? I què si anit vaig adonar-me'n que als setembres encara pense que ell es salva i que visc sense el forat del dolor a la memòria? I què si el que hi ha és açò, aquest estiu de moviments lents, aquesta nova vida, que comença en blanc i negre, el riure i el plor successius, cada dia. I un intent ferotge per ser feliç.

diumenge, 28 d’agost de 2011

deixa'm vibrar

Deixa'm la pena vibrar, Marina Tsvetàieva
Que ara promets recordar-ho tot, la tempesta i la llum, La vida té vida pròpia

Deixa’m l’alegria vibrar. Deixa’m l’aigua del riu aquest diumenge que sembla d’un setembre benigne, els d’abans de la pena. Deixa’m que el record d’aquell dia no em furgue l’estómac, no em cove més dolor en el dolor d’ofec. Deixa’m el riure vora l’aigua i la claror i l’ombra entre les branques dels pins. Que els ocells engabiats semblen avui que canten com si foren lliures, que els barrots es tornen arena que s’escola entre els dits. Que només senta el que hi ha, la llum que hi ha; que no em vinga el colp de la por a la sang, que només senta avui l’alegria, que només sàpia escriure avui l’alegria. Deixa’m vibrar. 

dissabte, 27 d’agost de 2011

o no

Asseguda davant de la taula atapeïda d'un bar, amb la primera cullerada de la paella, faig recompte del millor de l'estiu. D'aquest estiu que des del principi tingué les tonalitats de finals d'agost, sense la mar. Però, obeïnt els costums, de seguida pense en el que m'ha faltat. Qui sap si aquesta manera de relacionar-me amb el present ve de la pena que em dirigeix. Així faig recompte dels buits, tot sabent que eixes paraules no eviten més buits, sinó que en generen. Amb l'última cullerada, intente esbrinar en quin cas em trobe: si fugir és quedar-se o no.

divendres, 26 d’agost de 2011

Tenia fam, i el que he viscut només me n'ha llevat la meitat. O és que el que he viscut ho he viscut a mitges?

dimecres, 24 d’agost de 2011

la millor època és aquesta

He deixat de dir les paraules que em duen els ocells de la por, les que tallen ecos i ales, les que em duen l'ofec a les nou del matí, només em desperte. He deixat de dir-les com un pacte amb mi mateixa, per no tornar a plorar sense saber quina pena em té agafada. He deixat de creure que no future és una bona rima, que el món és cruel i atroç, que els somnis que no vénen se'ns encasten al cos, als pulmons, i ocupen alvèols com si foren nicotina.
En aquesta casa, aquests dies, només es parlarà de nous projectes, de l'estiu i la sal als cossos, de la millor època de la vida, la que tot just acaba de començar.

diumenge, 21 d’agost de 2011

abans

Recordo el temps en què escrivia de ferides sense haver-ne tingut cap afonant-se'm dins la pell, La vida té vida pròpia


escrivia, abans de tindre cap ferida afonant-se'm dins la pell, de la vida que no arribava, del xic seriós de classe, de les cireres. Escrivia de soledat, de la finestra de la meua habitació, escrivia imitant a Rimbaud, pot ser, o a Sylvia Plath. Escrivia de la infelicitat, del desencant, quan encara no sabia res de l'insomni agut del malalt, quan no m'havia trencat perquè algú agafà el got de vidre massa fort. Escrivia no sé de què, d'algun tema adolescent, abans de fragmentar-me en dos, amb un tall net. 
Ara només valdria escriure d'això, del dolor i de la mort, de la vida amb la ferida punyent, amb l'oblit que assegura la supervivència, els poemes que hauria de dedicar-li. Però no sé, no aconseguisc domesticar el dolor fins fer-lo paraula, i assage aproximacions, com si ballara al voltant del nucli dur, de la pedra que sura i pesa alhora als pulmons. Ara només valdria escriure d'això però beneïdes siguen les paraules que assage, els escrits d'aquest blog, les paraules de felicitat que, malgrat tot, arriben, perquè m'alliberen de la ferida, perquè l'allibere i la situe on ha d'estar, sense ocupar-me tot el cos.

dissabte, 20 d’agost de 2011

matinada feliç

La suor m'amera tota, el paisatge canvia ràpid: només la por i la ràbia poden fer que fuges així. Però dic que no a cada pedalada, que ja tinc una edat, i no em cal xiular. És aquesta la nit que havia de témer? Només es sent el soroll de la dinamo al carrer Constitució, sempre amb cotxes i vianants. És aquesta la nit, amb alguns anys més i alguns morts més? Passe el que passe, la felicitat sempre tindrà un rerefons amarg?

divendres, 19 d’agost de 2011

cartes, paraules

Ahir acabí Operación Masacre i pensava en el valor de les paraules. En com una carta pot canviar la teua vida, pot fer-te per sempre un desaparegut. A vegades, estem tant acostumats a parlar, que oblidem dir les coses de veres, dir les paraules sentint-les, saber que les paraules poden canviar la vida d'algú. Ahir acabí Operación Masacre i vaig rebre paraules. Si algú torna a dir-me que per correu electrònic no hi ha vertadera comunicació, no hi ha vertaderes paraules, que només és acceptable dir "les coses mirant els ulls de l'altra persona", recodaré que les paraules prenen valor quan, qui les diu i qui les rep, les valoren.

La carta que canvià la vida de Rodolfo Walsh és aquesta.

dijous, 18 d’agost de 2011

fas bé en anar-te'n al poble

Cansa arrossegar un amor no correspost, una imatge de tu mateixa rebutjat, caminant pel Carrer de Dalt i el Carrer de Baix sense adonar-te'n que vas en cercles, que el temps el consumeixes trepitjant les mateixes llambordes i els mateixos records. Cansa dir que no, que aquesta vegada no, i el cor -el dels dos- es trenca sobre l'asfalt. Els amors no correspostos en les ciutats són més tristos pel contrast del roig sang contra el gris del carrer.

dilluns, 15 d’agost de 2011

l'amor segons Charlotte


Fa anys, per aquest diàleg algú deixà de llegir el llibre. L'amor no és això, però aleshores no ho sabíem.

diumenge, 14 d’agost de 2011

de pas

Saludes, abraces, contes que aquest és un agost estrany, com si els primers dies d'aquest mes foren ja els últims, i escoltes els plans, les inquietuds i els viatges que els esperen. Estan de pas, els dius adéus sense llàgrimes ni literatura, sense recordar la  frase -que has escoltat o llegit vés a saber on ni quan- els adéus són com morir-se una miqueta. I dius bona sort amb un somriure, i notes una altra vegada com ets llançada a allò atzarós i múltiple mentre camines en direcció contrària, encara present la imatge d'ella muntada en la bici, el seu color de cabell enmig de la nit. 

***

Anit pensava en què els adéus subratllen el pas del temps i que també per això se t'encullen les costelles un poc. Però ara només vull escriure, perquè és un estiu sense llàgrimes, perquè és estiu, que els adéus simplement són una merda.


dissabte, 13 d’agost de 2011

per què no la felicitat


Només mirar com s’atura el moviment de l’aigua després d’haver llançat la pedra en el bassot, el de l’última pluja. Només això em sembla adequat fer. Només mirar com si no sabera què va a succeir després, com tornarà a quedar-se queta, la superfície, com semblarà que no res l’ha pertorbat. Només mirar les ones lleus de la caiguda d’una pedreta que la neboda ha agafat d’entre totes les altres pedretes del jardí. Només saber pedre el temps així, ocupar-me del temps així, sense preguntar-me per què no la felicitat aquests dies d’estiu.



dijous, 11 d’agost de 2011

també des de la felicitat, la pena

Te'n recordes d'aquella pilota que caigué a l'aigua i s'allunyà surant per entre els vaixells del port? El pare féu tot el possible per recuperar-la, sense resultat, i jo allarguí tant el braç que al dia següent encara em feia mal, com un detall més que serviria per al record. Havia jugat, com amb totes les altres coses, a què tenia vida, la pilota, i ara per força havia de dir-li adéu.
T'ho conte perquè hui mirant una pilota que arrossegaven les ones cap a dins, cap a la foscor primerenca de les nou i mitja de la nit, ho he recordat i me n'he adonat que allò només fou l'inici, el primer contacte amb el món de les pèrdues, la primera de totes les altres pèrdues que vindrien tampoc sense cap avís, també en setembre.

diumenge, 7 d’agost de 2011

A punt de fer les maletes, recorde que aquesta nit he somiat que quasi em perdia una aurora boreal per mirar un home, o tal vegada era un fantasma.

divendres, 5 d’agost de 2011

principis d'un agost

Després de tants anys, torne a llegir els poemes de Thomas Bernhard. Però com la vida canvia, aquesta vegada el llibre és meu, és nou i és en català. Com la vida canvia, aquesta vegada llig els poemes amb distància, i encara que no puc evitar que em duguen de la mà cap a una altra vida, un altre llit i una altra finestra, la veritat que no em colpeixen. M'agraden alguns, en recordaré d'altres, oblidaré uns quants: que lluny queda l'adolescència de llibres i soledat. Que lluny queda la mania de llegir a totes les hores tots els dies. Després de tants anys, sense la fugida cap a la literatura, en aquest maleït agost, tant estrany. 

dilluns, 1 d’agost de 2011

perquè fou el teu aniversari pense açò

tornarem a perdre'ns, tornarà la fam d'estiu enmig d'alguna soledat d'hivern i tornarà a cansar-nos la vida com si tinguérem la sang i la mirada velles. tornarem a no saber acomiadar-nos del passat, a tindre sempre algun punt de dolor, tornarem a fer com que vivim sense saber que vivim. tornarem a voler dur rellotge a la monyica, tornarem sobre les fotografies com si miràrem les peces d'un trencaclosques, tornarem a voler encaixar la vida inúltiment. tornarem a retrobar-nos, tornarà la pluja a la finestra, la meua i les noves finestres, tornarà la mà que et busca a la butaca del cinema, tornarem sobre les biblioteques. tornarem a oblidar que morim mentre vivim i a oblidar l'estranyesa de la por. tornarem a brindar amb vi per la tristesa sense ales, per la pell que encara està intacta sense témer les cicatrius noves, els colps nous.