dissabte, 26 de febrer de 2011

Perdre't pel paisatge


Torne a l’Albufera. El dia enganya i de la calor estranya del migdia passem a un vent humit i fred. Febrer sempre enganya, recorde haver-te dit. Anem per la sèquia de Catarroja, observant les canyes, i més enllà, els camps d’arròs.  Reconec poc més que canyes. La gent que sap d’aus es passa el camí mirant al cel, i de tant en tant, assenyala i fa fotos. Fan el silenci quan volen algunes aus a prop i de seguida, preguntem.. què són? Garses, picatorts.
El barquer, xarraor, conta algunes coses interessants però de seguida em perd i torne al paisatge i algun dia feliç. Si u es posa nostàlgic, parlaria del barquer – o d’aquell dia –. Més de trenta anys fent barques, ara parla del passat i de com ha canviat el paisatge: que aquest any no hi ha peixos, que als anys 70 açò era un abocador de fem. Però la nostàlgia i febrer enganyen. Et poden fer perdre’t pel paisatge com si tingueres un ham clavat a la gola.

dijous, 24 de febrer de 2011

Com un vell, assenyale el paisatge i dic tot açò eren abans camps... l'horta serà dels museus, finalment.

dimecres, 23 de febrer de 2011

Senyal?

Anava cap a la manifestació del dilluns en autobús, asseguda al costat de les finestres, mirant passar la gent, i imaginant que seríem molts, els que estaríem a la Plaça de la Verge. Jo, que no em trobe còmoda dins d'un grup de gent, que he intentat tindre una participació més activa en la societat i que he fracassat per això mateixa i per desinterés i goseria i més coses, amb el tema de la llengua, des de fa temps,ho tinc ben clar, és un dels meus temes sensibles. Justament, vaig deixar d'involucrar-me amb Amnistia Internacional, malgrat que és l'organització cívica amb la que estic més d'acord, sobretot perquè és l'única que denuncia -que jo sàpia- el tràfic il·legal d'armes i aposta per pressionar els governs, perquè al grup d'estudiants de València no es feien les coses en valencià.
El fet és que amb tot açò vull dir que no sóc una ciutadana crítica o activa, que no exercisc tota la pressió que podria fer com a individu, però alguna volta isc del meu cau. I esperava que en fórem molts, per això veia a la gent que passejava per València, i em preguntava quins serien els seus temes sensibles, per què no veien la censura al propi país. Hi ha hagut senyal, però per a mi ha sigut molt fluixet.

divendres, 18 de febrer de 2011

La manera de presentar-se

Durant un temps, vaig provar d'enviar els quasipoemes a  concursos humils -quasi sempre- per si sonava la flauta, el jurat tenia poc de criteri i algú em deia, eh, segueix així o simplement em guanyava un tros del pa que tots els dies menge. Tenia l'excusa de la joventut. Però, encara que he de reconéixer que hi havia una part que volia guanyar, una altra, més soterrada, deia que no, que si guanyava seria perquè realment el jurat no tenia criteri, que el que escrivia si jo ho vera des de fora -com si això fóra possible- ho veuria com alguna cosa insubstancial. Ara fa temps que no escric, ni tan sols el desamor em fa escriure, ni la por ni l'urgència de viure. I la veritat, que no ha passat res per no escriure: açò demostra el poc de talent i la falta de disciplina que tinc,  i  sobretot, que el motor meu per escriure és llegir... com qui pinta un quadre perquè n'ha vist molts, no perquè tinga alguna cosa a pintar.
Si torne a escriure, si escric algun dia millor, i pense que sí, que em paga la pena intentar-ho perquè crec en allò que escric, aleshores, entraré en el joc, i tindré maneres per presentar-me.

Vos recomane l'apunt Maneres de no presentar-se de Josep Porcar que tornà a fer-me pensar sobre això d'escriure i publicar.

diumenge, 13 de febrer de 2011

diumenge

Tornava de comprar el periòdic, quasi a punt de no arribar al quiosc, amb un intent de fer vida normal en l'espera, i m'ha semblat vore't davant de meu pati. Com si saberes que tornava a necessitar-te, com aquella vegada que arreplegares els trossos de mi i m'ajudares a fer-me de nou, com si saberes que tornava el dubte i l'espera d'un temps que havia de passar a la força, un temps que em tornava a ensenyar la vida de cara. Tornaves, aquesta vegada de negre, més vella, i sense tindre en compte que no et toque ni et felicite ja pels anys que fas i que ell no fa, que de lluny havies sentit el meu ofec i m'oferies els braços com dos boies que em fan surar per damunt dels rellotges que fereixen. Que l'estima feia que ho saberes, que tornaves per fer que el temps fora menut i insignificant. 
Sé que t'he de telefonar.

dimarts, 8 de febrer de 2011

Deixa-ho tot, llig açò

Em mira amb els ulls mel mentre escolta el que li dic, i va posant el gest de qui entén i de qui sap què dirà quan acabe de parlar, quan tinga totes les peces que no funcionen exposades, una màquina que en hivern torna a estar espatllada, que pel fred té algunes peces al terra. I durant uns minuts, el soroll de la màquina espatllada és la meua veu dient-li que no estic llegint res que m'enganxe, ni Paral·lel 42 ni Ashbery (exactament, li dic o no ho dic i ho pense, a Ashbery que l'entenga son pare) i que estic cansada de llegir a una pantalla, del teclat i del ratolí. 
Aleshores, com si tinguera totes les respostes amb eixe gest, m'acosta un llibre gruixut, de vora  sis-centes pàgines, i diu, deixa-ho tot, llig açò. No cal dir que li he fet cas.


diumenge, 6 de febrer de 2011

a partir d'un quadre en blanc

què ens uneix als amics? què volem dels altres? perquè te pot costar tant acceptar que l'altre faça coses que no arribes a entendre? per què no acceptar l'altre com a diferent, sense haver de ser còmplice contra tot allò que a tu no t'agrada? per què no acceptar el canvi en l'altre i apostar també per un canvi teu?  per què quedar-te anquilosat mentre les estacions es succeeixen i les revolucions ocorren en altres llocs? per què estimar l'altre solament en la mesura que resol les teues necessitats?
aquestes i unes quantes més són les preguntes que em vénen al cap després de veure anit ART, de Yasmina Reza, al Teatre el Musical.

dissabte, 5 de febrer de 2011

perquè quan estimes hauries de fer-ho perquè vols, sense prémer les dents ni tancar les mans, perquè l'altre no ets tu, perquè no has de canviar-lo sinó celebrar-lo, perquè l'amor naix de la desil·lusió, perquè has de preguntar-te si estimes bé, perquè amb l'edat ja no val dir em moriré,  perquè la necessitat ve després de l'amor i no abans, perquè no pots donar pensant que dones massa, perquè has de dir que no i que sí lliurement, perquè no pots viure esperant, perquè esperar també és fugir, perquè jo vull ser com eixe xic adolescent d'ahir -els llavis pintats de roig, les caderes seguint el propi ball - que cantava tan fort que la gent es girava per mirar-lo.

divendres, 4 de febrer de 2011

encara no sap

que tot s'explica perquè escoltàvem músiques diferents, i així era impossible ballar.


Mi pareja se queja porque
la estoy pisando. ¿Cómo puedo 
decirle que escucho una música 
que ya sonó o no sonó nunca?

A contratiempo, José Hierro

dijous, 3 de febrer de 2011

Jo només tinc un desig d'amor, un poble i una barca

De Lluís Llach només escolte un disc, que fou una revel·lació per a mi. El pose quan estic d'una certa manera, ni contenta ni trista del tot (si estic trista del tot, no escolte música), amb un certa predisposició per pensar en el passat i en el futur, tranquil·lament, retrobant els fils que m'han dut fins ací... I a vegades, em sembla que no hi ha cap nus, com en les paraules d'aquest disc. 

ALÈ

Ara que els meus ulls entreveuen
la serenor del meu capvespre
aprenc certesa en la veritat
que abans endevinava:
Jo només tinc un desig d’amor,
un poble i una barca.

De tants ahirs que s’esllavissen
guardo regals que ni esperava
petxines plenes de bells tresors,
dolors que em fan mestratge,
que amb avarícia d’infant voraç
aplego en l’equipatge,
però només tinc un desig d’amor,
un poble i una barca.
Desig d’amor per no perdre mai
el plaer d’enamorar-te,
un poble que em deixi compartir
la joia d’estimar-se
i una barqueta, per si la mar
la mort volgués donar-me.

Que amb això em basta
si amb mi tinc els astres,
astres càlids que em són lleials,
que de nit veig en el cel
i de dia en tots vosaltres.

I tot passant les primaveres
la vida haurà de despullar-me
d’inútils túniques per al camí que
duu cap a l’essència
on només cal un desig d’amor,
un poble i una barca...

Arribar nu de formes vanes
al gest adust que tot ho acaba,
havent entès que per tant d’amor
la fi vols amagar-me.
Llavors potser si el cos m’ho permet,
et deixaré enganyar-me.
Me n’aniré amb un desig d’amor,
un poble i una barca.
Desig d’amor per no perdre mai
el plaer d’enamorar-te,
un poble que em deixi compartir
la joia d’estimar-se
i una barqueta, per si la mar
la mort volgués donar-me.

Digueu-els-hi estrelles!
Mátia, Mátia einai t’astéria!
Chiamateli astri!
Llamadles luceros!
Kacvkib! Etoiles! Ko àbim!

Digueu-els-hi estrelles

Lluís Llach



dimarts, 1 de febrer de 2011

Todalgeps

Si no fas vida de blocaire, és a dir, no vas deixant comentaris per altres blogs, és molt difícil que la teua web o pàgina tinga visitants. Així, a partir d'uns quants enllaços, potser la gent comence a enllaçar-te i tingues molts seguidors, per dir-ho d'alguna manera. Si el que ofereixes és bo, hauries de tindre l'espenta suficient per moure el teu producte. Això és, més o menys, el que li vaig dir farà cosa d'uns mesos. Exposar els quadres en internet pot tindre el mateix efecte que no exposar-los, perquè queden soterrats sota la quantitat enorme de blogs i webs i informació i tots els artefactes que podem trobar a la xarxa. I en el seu cas és una llàstima.
Per això, i per altres coses, perquè m'agraden molt els seus quadres, vos enllace el blog pictòric de l'ex-pintor que pinta al costat del riu o des d'una vall. Moc amb esperança el seu blog des d'aquest raconet humil.

 Kiwi 1
Tomàs Serra 

Quadre en procés de producció 
Pescador grec, argonauta actual
Tomàs Serra